Pregons

En un programa de festes triar el pregoner a vegades és una qüestió controvertida, que desvetlla pros i contres. Fins he assistit, fa anys, a l'acte d'un pregoner que fou bombardejat amb ous (de gallina) quan era en un balcó consistorial. Sempre hi ha raó per a la discrepància, i més quan l'elecció de pregoner respon a la voluntat de qui governa la institució.

Quan el govern de Barcelona trià Javier Pérez Andújar com a pregoner de la Mercè, es féu evident que optava per donar veu a una sensibilitat moltes vegades silenciada al Saló de Cent, una veu perifèrica i gens oficialista, discrepant del pensament dominant en la ciutat dels negocis i la cultura, que no sempre recorda les arrels obreres i populars. El debat estava servit.

No compartint la seva ideologia, he de confessar-me lector de l'obra d'Andújar i de trobar-hi les grans virtuts de fer emergir una part important de la Catalunya real, aquella que fàcilment obliden els administradors de la realitat virtual. Ell reflexiona des de l'entorn metropolità, en la perifèria de Sant Adrià i en la vivència d'un Barcelonès Nord farcit de contradiccions. I, de veritat, escoltar el pregó d'enguany, amb la reivindicativa poesia d'Andújar, fou tot un exercici d'immersió en l'altra Catalunya, un país que també existeix.

Segur, la Barcelona benestant i ultraidentitària necessitava un pregó alternatiu. Al Pla de Palau feren el seu particular aquelarre i ho feren amb evident èxit de públic. Amb tot, crec que Toni Albà s'equivocà i que els organitzadors no feren cap bon servei a la cohesió d'un país que hem de fer entre tots.