S'ho juga tot, i riu!

En Carles Puigdemont, perdó: el Molt Honorable President, va fer ahir una presentació que l'execució serà, sens dubte, un camí farcit de trampes agressives, disfressades de legals. És una xifra progressiva d'acaraments difícils d'esquivar, amb gent del mateix partit i amb els pseudoassociats, perillosos: els “et recolzaré”, aduladors que obliden amb facilitat; dels “ben bé del tot no hi estic d'acord, però sí de la major part”, que mai manifesten quina és “la seva major part”; d'altres als quals l'enveja punxeguda en veure l'ascens merescut, treballat, suat i més, del President, els poden més els seus instints animals d'atacar que la racional prudència que haurien de tenir els polítics en actiu; i molts més, els que pretenen escalar per millorar el seu estatus i posició en la societat (la poltrona) i no pas un lloc enlairat per servir el país, els conciutadans, sinó per sentir-se dominador de multituds. Aquests últims són els més perillosos perquè juguen fort i si quelcom no es decanta al seu gust, responen a coces. President: no us fieu dels que donen tota la raó.

No hi ha dubte que la proclama sil·labejada amb veu potent i segura haurà impressionat. Hom coneix “el paño” i no s'ha sorprès. S'han perdut molts anys de peticions, de propostes, de manifestacions multitudinàries que impressionen a uns i altres la finalitat de la qual és donar idea d'unitat, aparentment aconseguida, però desmuntada amb els percentatges baixos d'enquestes i de votacions. El President ho té clar: una cosa és cridar “independència!” amb força, i l'altra és ajudar amb el vot i cercar on hom pot ajudar. De catalans, n'hi ha un percentatge que creuen que estem prou bé. Llavors, pensen per què cal fer canvis en certa manera perillosos el resultat dels quals són molt difícils de preveure, diuen de retorn d'una manifestació on han cridat fins a l'afonia: INDEPENDÈNCIA! Aquests podien haver cridat igualment “Pokemon” o bé “Coca-Cola”, ben feliços.

Senyor President: li ha tocat! No entraré a analitzar el gran conjunt d'idees, de projectes a tots terminis per assolir la independència i engegar la conquesta d'Europa –Espanya inclosa–, i millorar les relacions financeres, comercials, industrials, d'intercanvi d'innovacions tècniques i recerca. La cultura hi pot jugar un paper molt important i, entre d'altres, emmudint el barroer i destructiu “...y viva España...”, l'únic souvenir que s'emporta la majoria de turisme estiuenc.

Mai els governs centrals han deixat –a vegades més per complexes que realitats migrades– que el món capdavanter veiés clar el nostre estat precari en els paràmetres amidables. Ser català ha d'ésser un privilegi i no una vergonya.

Dijous passat, dia 29, Puigdemont superà la qüestió de confiança: 1 a 0 al marcador. I acabo. Ni protesto, ni rectifico pel que fa a l'acció decidida que proposa el President. M'atreveixo a dir, amb convicció i fe: Seguim-lo!, i penso: ho podré veure?