Fe-li-pe, adéu

Hi va haver un temps en què el PSC considerava Felipe González el seu principal actiu electoral. Ho creien els quadres del socialisme català, que se n'aprofitaven, però hi tenien més fe els simpatitzants, que omplien a vessar els mítings on el candidat al que fos –la Generalitat, qualsevol ajuntament o la llista catalana al Congrés– sempre feia de teloner del líder sevillà. Era aquell èxtasi de banderetes onejant, cançó de Serrat a la megafonia i les tres síl·labes de “Fe-li-pe” com a crit de pertinença i identitat. Una Catalunya ha estat això.

Per tot plegat, potser la prova més evident que el règim del 1978 s'enfonsa acceleradament és que avui són aquestes mateixes bases del PSC les més disposades a barrar el pas a Felipe González en defensa de Pedro Sánchez. González s'ha convertit en el símbol de la cara obscura del règim del 1978, de la porta giratòria desvergonyida, de l'enriquiment il·legítim, de les clavegueres de l'Estat en detriment de la democràcia, de la preponderància dels interessos de casta per sobre dels ideals de l'esquerra... Avui, aquells autocars que omplien els mítings per veure el company Felipe han volgut viatjar per aturar-lo. “Resisteix, per Déu!”, li deia Miquel Iceta, a Pedro Sánchez, enmig d'una gran ovació, a la Festa de la Rosa de Gavà. Felipe ja no és una decepció, ara és l'enemic.

El fet és que el que queda del PSC ja no podria suportar un PSOE que –sota el padrinatge de Felipe González i el control de Susana Díaz– tingués com a prioritat essencial el suport a l'statu quo de Madrid i el manteniment del superàvit fiscal andalús. En aquestes condicions, els socialistes catalans passarien de secundaris a marginals, fins al punt de desaparèixer com a força política amb aspiracions institucionals.

Felipe González els va omplir, els mítings, i Felipe González els ha buidat. I el PSC, per primera vegada, es planteja sobreviure. Encara que sigui a costa de qui va ser Fe-li-pe.