Televisió pública

S'observen moviments tribunaires per atiar el debat sobre el model de televisió pública que volem en la Catalunya independent. I com que aquests moviments estan emmarcats per entorns interessats en la factoria mediàtica, no sé si són gaire creïbles cap dels apunts que se'ns ofereixen. Se'ns diu per activa i per passiva que TV3 ha de ser competitiva en share, que cal més inversió, que s'ha de fomentar la creativitat en la línia de l'entreteniment... Es fa difícil entendre que ser la més vista hagi ser, en si mateix, un objectiu de la televisió pública d'aquest país quan una part important dels espectadors que queden dins del seu espectre d'emissió estan ben a gust colonitzats per cadenes d'entreteniment de baixa factura o hipnotitzats per canals temàtics. Agradi o no, aquesta situació és fruit d'unes llibertats democràtiques: la dels mitjans per buscar i oferir als espectadors els continguts que més els interessen, i la d'aquests per triar-los. I no s'hauria de caure en la trampa de voler competir amb multinacionals de l'entreteniment amb res més que no sigui l'equanimitat informativa, la qualitat professional i la defensa de la cultura i la identitat pròpies. Voler canviar la tendència selectiva de l'espectador a còpia d'oferir-li el que demana és afartar el seu estómac i desatendre el seu cervell. És vendre –com bé correspon a la iniciativa privada– i no invertir.