Tribuna
La dualitat
L'exili republicà espanyol que es començà a produir el 1939 constitueix, entre moltes altres coses, pels qui som els seus hereus, la raó de ser d'una nacionalitat aliena a la terra dels nostres pares, avis i també germans. És així que, legalment, jo sóc el primer mexicà de tota la meva família. És a Mèxic on vaig néixer i m'hi vaig forjar. És l'indret de naixença dels meus fills i on previsiblement m'hi enterraran, amb els meus pares. Però també és el cas que el català va ser, i és, la llengua de casa meva, i estic compromès amb l'alliberament de Catalunya fins al moll de l'os. Es tracta d'una mena de “santíssima dualitat”, com la definí el meu pare, qui va ser, com tants, una víctima d'aquella guerra en la qual els catalans foren utilitzats i després menyspreats, fins i tot a l'exili.
El que sí es trobaren a Mèxic fou la millor de les acollides. “De Sonora a Yucatán, vaya donde quiera y haga lo que le dé la gana”, van dir-li al meu pare en arribar a Veracruz, i va tornar a saber el que era la llibertat. Així fou, a diferència d'altres indrets on policies espanyols segrestaven o assassinaven exiliats, a Mèxic fins i tot foren policies mexicans els qui frustraren els intents dels qui volgueren atemptar contra ells. No és un accident que a Mèxic s'hi haguessin congregat més refugiats republicans que a tots els altres països d'Amèrica plegats.
D'aquesta dualitat hi ha una part que va tenir un magnífic i generós paper per mitigar aquella tragèdia. Comencem pels mexicans que van venir a les Brigades Internacionals, o com poca gent recorda, aquell acord del govern de Petain i els representants de Lázaro Cárdenas, ratificat pels governs alemany i italià. Va significar la salvació de la vida, o almenys de la llibertat, de més de cent mil persones. Declarava “en trànsit” cap a Mèxic i sota la protecció de la nostra bandera tots els refugiats que hi hagués en aquella França “lliure”. Però sovint la policia espanyola i la Gestapo tiraven pel dret, mentre els francesos feien l'orni, per això van emprendre altres accions. Des de Marsella, el cònsol Gilberto Bosques creava residències d'acollida, un camp per a nens malalts als Pirineus i amagatalls per als més perseguits, a part de documentar dia i nit tots aquells que ho demanaven i un grapat d'entremaliadures que van salvar moltes persones. No totes eren peninsulars. Hi va haver força jueus.
A partir de Vichy, l'ambaixador Luis I. Rodríguez feia la seva. Entre altres coses, va salvar Negrín i evitar que segrestessin Manuel Azaña. Aquest va morir en una extensió de l'ambaixada de Mèxic instal·lada expressament a Montauban. No és simbòlic que el president de la República espanyola morís en territori legalment mexicà?
Molts som producte d'una “santíssima dualitat” de la qual podem estar orgullosos, però també que ens agradaria una millor valoració d'aquells homes i dones, producte de la Revolució Mexicana.