El ball que toca

El referèndum, sense adjectius ni postil·les, torna a ser al centre del debat polític. I força els independentistes de tota mena i els dretadecidistes a posar-s'hi bé i a aparèixer dreçats a l'hora de ballar aquest ball que toquen. Qui és el primer que es desenganxa d'aquesta mena de vals i s'encorba o gira el cap cap al Paquito El Chocolatero que toquen a una altra banda? Això és un problema de cara a precisar les possibilitats reals d'aquesta sortida política i de les majories que pugui arreplegar. Només cal parar l'orella als passadissos del Parlament i constatar la pura estratègia d'eludir certs mots de les resolucions aprovades perquè ningú es piqui els dits. El vas comunicant amb l'estat somogut de la política espanyola és més viu que mai: el vals es tensa i ningú vol aparèixer amb mala ganya ni de costat dels del Paquito El Chocolatero. I entremig hi ha els torpedes de l'acció judicial, que inhabiliten qualsevol debat o intent d'explicar-se i escoltar. No s'ha de perdre de vista que amb això també s'ha de ballar. No participar en certes votacions del Parlament és fer-hi el joc i refusar de ple el debat.

Aquests dies que el referèndum català torna al primer pla, n'hi ha que es fixen en els resultats desastrosos de referèndums recents per a desacreditar-lo: Colòmbia o el Brexit. Com si la culpa fos en sí mateixa del referèndum. Els mateixos que esmenten aquestes consultes, es deixen la d'Escòcia o la del Canadà. En realitat, el que no els agrada és el tema sotmès a votació, que bandegen sistemàticament. Cap d'aquests parla, ara, de la convenció galdosa dels conservadors britànics, més pròpia de l'època de blanc i negre on els antireferendistes semblen trobar-se bé. La intervenció de la líder torie Theresa Matt a la convenció m'ha fet pensar en la novel·la ¡Menudo reparto!, de l'anglès Jonathan Coe, que retrata la immundícia política i la barra a l'hora de posar bona cara a la foto i prou. L'haguérem hagut de llegir tots abans de la crisi, de les portes giratòries, de l'status quo felipista i tota la faramalla dels que ho volen tenir tot fermat i ben fermat.