Tribuna
‘I amb el somriure, la revolta'
Vaig passar el 12 d'octubre treballant, immersa en lectures sobre la conquesta americana i, per tant, amarant-me de les crueltats de l'extermini indígena i indignant-me, una vegada més, per la tergiversació de la història duta a terme de manera nítida per la Corona de Castella i avalada després per la història oficial que tots hem après a l'escola i a la universitat. No costa gaire descobrir-ne les contradiccions si donem un cop d'ull als llibres que durant anys varen ser prohibits per la Santa Inquisició i si eixamplem els nostres horitzons intel·lectuals llegint estudis d'historiadors i antropòlegs de prestigi publicats a França, Gran Bretanya o als Estats Units, on la història s'explica d'una manera força diferent de com ens la varen ensenyar a nosaltres. Ja no dic a Mèxic perquè algú podria pensar que els vençuts també tenen la seva pròpia interpretació dels fets.
Tot això m'ha portat a refrescar la composició de l'imperi espanyol, d'aquella Espanya on mai es colgava el sol. Perdonin si em faig pesada, però escriuré la llista d'antigues colònies perquè a mi m'ha anat molt bé recordar-les, ha estat un veritable exercici pedagògic i aclaridor.
A Europa, Portugal i tots els territoris de l'imperi portuguès, Bèlgica, Luxemburg, l'actual Holanda i part del nord de França, part d'Alemanya i Gibraltar i tots els territoris de la Corona Catalana que van passar a mans de Castella. A Amèrica, Mèxic, i els estats nord-americans de Califòrnia, Nou Mèxic, Arizona, Texas, Nevada, Florida, Utah i part de Colorado, Wyoming, Kansas, Oklahoma, Louisiana, Arkansas, Nebraska, Dakota del Sud, Dakota del Nord, Montana, Idaho, Minnesota i Iowa. Guatemala, El Salvador, Nicaragua, Hondures i Costa Rica. Panamà, Colòmbia i Equador. Veneçuela i Perú. Bolívia, Argentina (excepte la regió de Patagònia Occidental), Paraguai, Uruguai i part del Brasil. Xile, Cuba, Puerto Rico, República Dominicana, Bahames, Trinitat i Tobago, Haití, Granada, Jamaica, Dominica, Barbados, Santa Lucía, Illa de Pasqua i Illes Malvines i moltes altres illes que farien la llista encara més carregosa. A Àsia, Filipines, protectorat sobre Cambodja, Brunei, Papua Occidental, diversos assentaments a Indonèsia, Macau, Nagasaki, Malacca, Goa i altres assentaments a l'Índia, Timor Occidental i Ceilan. A l'Àfrica, el Sàhara Espanyol, el protectorat espanyol al Marroc, El Jadida, Larraix, Tetuan, Casablanca, Ifni i la Guinea Espanyola. A Oceania, Guam, les Illes Carolines, les Marianes i Palau. També hi va haver algun assentament puntual a l'illa de Nova Guinea.
He simplificat, si volen la llista completa busquin a la Wikipèdia, on trobaran tots els detalls. És veritat que alguns d'aquests països no són considerats colònies per alguns historiadors sinó territoris sota influència d'un rei determinat, però per fer-se una idea del que parlem ve a ser quasi el mateix. En tot cas la discussió encara és oberta.
Tots aquests països van independitzar-se d'Espanya mitjançant victòries militars i/o declaracions unilaterals d'independència, i totes tenen un punt en comú, la denúncia del menysteniment, l'explotació i l'abandonament. Quasi tots es varen independitzar constituint juntes governamentals que varen aprovar lleis de desconnexió, i ja dins de la seva pròpia legalitat varen declarar la independència. Quines són ara les relacions d'aquests territoris amb la seva antiga metròpoli? Normalitat, amistat i cooperació. Fins i tot el rei d'Espanya participa sense cap mena de problema en les festes de celebració de les diferents independències.
Així doncs, deixant al marge l'absurd que representa celebrar una festa nacional el dia que es va iniciar la conquesta d'un imperi perdut, no tinguem por, perquè avui en què a la Unió Europea la democràcia és un valor preuat, la resposta més efectiva a les convocatòries a “una nueva batalla como la Reconquista, Covadonga, o Lepanto” –per citar els discursos dels grups d'extrema dreta a Barcelona, concretament a Montjuïc– és el somriure, sí, els més de dos milions de somriures que any rere any oferim com a resposta al carrer i que, com tot apunta, haurem de continuar oferint per donar suport a les inculpacions i processos dels nostres representants elegits democràticament. Perquè com canta en Lluís Llach en la seva bonica cançó d'amor i a la qual jo ara dono un altre sentit que espero que em podrà perdonar: I amb el somriure, la revolta.