La cabra
Ningú no havia dit que això seria fàcil i que estalviaríem una mobilització continuada. S'ha judicialitzat la vida política i la dualitat acció-reacció és l'únic diàleg acceptat des de qui administra l'autoritat, quan els tribunals esdevenen el llenguatge usual que substitueix la conversa civilitzada. Només queda la pressió ciutadana com a força de canvi.
En una batalla a camp obert, fins intenten fer-nos festiu el Dia de la Raza, quan és una jornada aliena als sentiments majoritaris del país. A part d'això, sotmeten l'autonomia municipal, la més propera a la gent, a la voluntat d'un calendari llegit des d'una grandesa en hores baixes. I amenacen amb tot el pes de la llei els díscols que es desviïn del concepte d'unitat espanyola.
Fa temps que algú va dir que Badalona era el laboratori de la nova correlació política. I als populars ara els trontolla el campament que hi van instal·lar. El consistori que tragué Albiol de l'alcaldia sap quina és la partida que juga, una partida que sobrepassa el propi municipi i té dimensió catalana. Defensar el dret a treballar el 12 d'octubre és molt més que aguantar l'envestida de la raza. L'acció dels regidors badalonins té el doble valor de defensa de l'autonomia municipal i d'expressió d'una nova cultura política, arrelada en el context d'un país que reclama ser considerat com a tal. Cap pas enrere. Almenys, a mi m'ho sembla.
Mentrestant, a Madrid, la vella política aplaudia la desfilada ultramuntana de la cabra, darrera versió de la mascota dels “novios de la muerte”. Ho sento per la cabra, és el seu destí.
