El cementiri de Brussel·les

Fa pocs dies s'ha donat a conèixer que Ana Mato ha estat fitxada com a assistent local de tots els eurodiputats del PP, excepció feta del seu germà Gabriel. La nova ocupació de l'exministra requereix dos aclariments. D'una banda, que el concepte d'assistent local s'aplica a aquells assessors que duen a terme la seva tasca des del territori, sense necessitat de desplaçar-se a Brussel·les. I, de l'altra, que l'exclusió del germà no respon a un problema de convivència domèstica, sinó al fet que el Parlament Europeu impedeix la contractació de familiars. I ja se sap: feta la llei, feta la trampa.

Fa alguns mesos, Mato va presentar la dimissió com a ministra de Sanitat. I no va fer-ho per la seva gestió sanitària (que també ho podia haver fet), sinó perquè es va donar a conèixer que havia rebut diners de Francisco Correa, el principal imputat de la trama Gürtel, per viatjar amb el marit a Dublín, per celebrar dues comunions i festes d'aniversari i per portar un dels seus fills a Eurodisney. En aquell moment, Mato va dir que marxava “per no enfonsar el PP”. Ara, el partit ha premiat el seu sacrifici amb una feina a dit.

No es tracta d'un cas aïllat. Només cal recordar l'exemple de Jordi Cañas, un diputat de Ciutadans que anava donant lliçons d'integritat (i d'integrisme) i va haver de deixar el Parlament en veure's esquitxat per un frau fiscal de 429.203 euros. Poques setmanes després, però, va reaparèixer fent d'assessor de Juan Carlos Girauta; això sí, des d'un despatx a Barcelona. L'eurodiputat va justificar el fitxatge dient que no podia ser “condemnat a no treballar”; com si la majoria de mortals tinguessin garantida una feina de l'administració en cas de ser imputats. La qüestió és que ens havíem acostumat a veure com alguns partits aprofitaven el Senat o les diputacions per recol·locar els afectats per corrupció. Però, segons sembla, la pràctica comença a estendre's a les institucions europees. A aquest pas, Brussel·les s'acabarà convertint en un nou cementiri d'elefants.