Condemnats per la llei

Jo bé que ho recordo. La llei espanyola posava les dones sota “protecció” dels homes, pel seu bé, naturalment, per respecte i per amor. Una dona no podia fer res sense l'autorització del pare si era soltera o del marit si era casada. Una dona no podia comprar, ni vendre, ni hipotecar, ni avalar, ni treure's el passaport, ni viatjar, ni casar-se... sense autorització. La llei és la llei. (Ara no ve al cas recordar que, gràcies al dret civil català que es va mantenir vigent, les catalanes podien viure amb força més llibertat).

En tot cas, no hi havia divorci. I les parelles estaven condemnades a mantenir-se juntes fins que la mort posés remei als problemes de convivència que es poguessin presentar. Pel bé de la dona, és evident. Imagineu el cas pitjor que pugueu imaginar. Una persona espanyola que s'ha equivocat a l'hora de triar parella. Es pot trobar convivint per sempre més amb algú infidel, borratxo, brut, mal educat, malgastador, gandul, garrepa, invertit... No es podia divorciar. La llei, sempre la llei, per salvar la família i els bons costums, el tenia aferrat a la sagrada unió del matrimoni.

Quines bogeries, direu vosaltres, els joves. Doncs us equivoqueu. No eren bogeries, era la Llei, en majúscules. La Llei de Déu i la Llei del govern. Entesos? Com ho és la llei de la sagrada Constitució, interpretada pels que poden, la que ens impedeix als catalans decidir el nostre futur. (Sí, perdoneu, aquí volia anar a raure).

No cal pas equiparar la unió de Catalunya amb la resta d'Espanya amb un matrimoni amb problemes, que es podria fer. No. El que intento explicar és que les lleis, quan es mantenen contra la lògica imperant a la societat que les ha d'obeir, són males lleis. De fet, més que lleis, són imposicions. I quan la llei és una imposició ja no parlem de democràcia. Estem parlant de dictadura.

Tornem a començar. Sembla clar que hi ha un problema de convivència a Espanya. Un problema que s'ha manifestat amb més o menys virulència reiteradament al llarg de tres segles. Un problema que només les etapes –llargues per cert– de règims dictatorials han amagat. No us sembla, no sembla als responsables de Madrid, que el més lògic i més normal seria asseure's a parlar les dues parts –o les que calgui– al voltant d'una taula i mirar de trobar una solució raonable, que fos acceptada per tots?

El president Puigdemont va anar a Madrid i els ho va dir. Volem seure a la taula de negociacions, no pas al banc dels acusats.

A la sala no hi havia cap representant del govern. No tenien cap interès a saber què els anava a dir. Però hi havia set ambaixadors estrangers preocupats pel problema espanyol. Hi eren perquè creien que hi havien de ser. Algú s'estava equivocant.