Què, els pressupostos?

Que la CUP donés suport a Puigdemont en la qüestió de confiança no va ser pas cap sorpresa. De fet, els líders cupaires ja ho anaven anunciant al llarg de l'estiu, demostrant que, quan volen, poden prendre decisions fermes sense sotmetre-ho a deliberació de les bases i sense que això comporti cap terrabastall. A mitjan agost Anna Gabriel comentava que es miraven el suport a Puigdemont “amb els millors ulls” i que la qüestió de confiança s'encarava “en positiu” i havia de ser superada. També advertien que no volien sentir a parlar de pressupostos fins que no s'haguessin reunit amb el president per tractar el nou full de ruta. Quan el 2 de setembre Puigdemont i la CUP es van reunir al Palau de la Generalitat, l'escull de la qüestió de confiança, a priori, ja estava superat. Per tant, durant les dues hores que va durar la trobada deurien parlar d'algun assumpte que anés més enllà de la credibilitat de la figura presidencial. La transcendència del moment i la solemnitat de l'entorn suposo que tampoc deurien dur a tractar les aficions de cadascú –que si el president fa cupcakes o pinta soldadets de plom– ni a explicar què farien el cap de setmana que començava aquell divendres –que si la Mireia Boya se n'anava a fer caiac al congost de Mont-rebei o preferia quedar-se a casa mirant una sèrie americana–. Ho dic perquè a dia d'avui, un mes i mig després d'aquella reunió, en matèria de pressupostos el més calent és a l'aigüera i ja tornen a saltar les garrotades. Com un peix que es mossega la cua, els uns amenacen amb no fer el referèndum si prèviament no s'aproven els pressupostos i els altres contesten que si es mouen un mil·límetre del full de ruta no els hi aprovaran mai. I mentrestant, Junqueras des del Departament d'Economia intentant fer de mediador amb perícia d'equilibrista. “Què, els pressupostos?” És una pregunta que es fa d'esma, com qui parla de meteorologia a l'ascensor. Ja comença a ser hora d'anar per feina.