Deures d'estiu (i 3)

La que justifica aquest article comença a ser una assignatura pendent a qualsevol època de l'any. Més que una assignatura pendent comença a ser una batalla perduda, com l'amputació d'una falange d'un dit que no pot recosir ni l'agulla del cirurgià més talentós.

Es tracta d'una qüestió de llengua, o millor dit d'hores, o per afinar més encara, de la manera com la llengua ha deixat de dir l'hora que és. No és que es perdi l'hora, sinó que el que s'està escolant pel forat de la mandra és la manera com la llengua catalana designa el pas inexorable de les busques. Fa mandra pensar en els quarts transcorreguts de l'hora en curs o en els minuts que passen dels quarts o que encara falten i s'opta per la fórmula fàcil dels rellotges digitals. Menys deu, i vint, la mitja, i tothom a parlar com si fos una mala màquina de traduir del castellà.

La cosa és greu, perquè està bé que el llenguatge evolucioni però no a força d'empobrir-se. Ajuden i molt a aquest atrofiament actituds com la d'un locutor de la que s'anuncia com la ràdio nacional d'aquest país que, una tarda de l'estiu ja passat i en un ambient de conyeta radiofònica, abusant de la moda d'omplir les hores d'emissió de continguts insubstancials, immediatament després de donar per antena i amb correcció l'hora d'un esdeveniment per a l'endemà, rient-se de la complicació que a vegades comporta la fórmula horària catalana, “per si algú no ho ha entès” –potser és ell que no ho havia entès– va repetir l'hora amb la fórmula digital i castellana. Diu molt poc de la dita ràdio que els seus locutors considerin que els oients no entenen la llengua nacional. Inútil posar-li deures. Quan no es volen tocar ni quarts ni hores no hi ha res a fer.