la crònica
Ascensors públics
La ciutat de Girona està assentada en els darrers repunts del massís de les Gavarres. La muntanya arriba i modela les Pedreres, Montjuïc, Sant Daniel... fins a reposar al pla, on es pot visualitzar la plena horitzontalitat que formen els carrers del Carme, de Ciutadans i les Ballesteries. En arribar a la llera de l'Onyar ja s'ha format una superfície francament planera que continuarà cap a Salt i altres pobles, fins al lluny.
Per fer assequibles els relleus d'aquestes darreres costes, actualment existeixen tres ascensors públics. Ha costat temps perquè els consistoris entenguessin la necessitat de salvar les diferències de nivell, sobretot pensant en la gent gran, les persones que porten cotxets de criatura i altres necessitats.
El primer ascensor públic va ser el de la pujada de Sant Martí, al costat de la seu de la Diputació. És compartit amb pisos privats, i s'utilitza en gran manera pels alumnes que han d'accedir a la universitat. L'hora punta és a les nou del matí, quan nois i noies en lloc de pujar a peu fan servir aquell mitjà mecànic. Però és lamentable per les constants escomeses dels vàndals –diguem-ho així– que han deixat l'interior de la cabina com un cromo de grafits. Constantment les pintades no hi falten, se sobreposen i presten una especial atenció a embrutir els números de les plantes fins a tapar-los, perquè sigui més difícil endevinar quin botó cal tocar. S'espatlla sovint, segurament per tots els atacs que rep, i es tem que qualsevol dia no esdevingui irreparable.
Un altre elevador està instal·lat al conjunt d'habitatges Sant Daniel, al barri de Vila-roja. Aquest es va construir recentment, és elegant i funcional, i convindria que els gironins el coneguessin, ja que és un exemple de com es pot salvar una distància tant en vertical com en horitzontal. Es conserva impecable per una raó: només poden accedir-hi els qui tenen una clau que es facilita als residents. Tota l'altra gent es queda –ens quedem– amb un pam de nas, i cal pujar a peu. La seva utilitat és limitada: la majoria dels qui hi habiten ja tenen automòbil.
I ara fa uns dies ha entrat en servei un altre ascensor, molt cristal·lí, que salva la pujada entre l'institut Vicens Vives i el barri de Vista Alegre. S'espatlla sovint, segons ens diuen, i la distància és curta. Moltes persones continuen fent servir les escales. És útil perquè molts veïns deixen el cotxe a baix, als improvisats –i bruts– aparcaments del Palco dels Sastres, i accedeixen a dalt.
Convindrien més ascensors. És imprescindible al barri de Montjuïc, que sofreix un aïllament crònic de la resta de la ciutat. Han passat massa anys perquè s'ignori aquesta necessitat, i seria hora d'abordar-ho.