Trampetes

Hi va haver un temps en què tothom resultava ser independentista... l'endemà de deixar el càrrec. Una cosa similar li ha passat ara a Pedro Sánchez, que, un cop foragitat de tota responsabilitat al PSOE, afirma –en una reveladora entrevista de Jordi Évole– que “Catalunya és una nació dins d'una nació que és Espanya”.

Vejam. L'exlíder del PSOE va assegurar al Salvados que havia parlat amb els independentistes per articular una alternativa a Mariano Rajoy, però Esquerra diu que menteix. Felipe González també manté que menteix. La veritat és que un dia Sánchez defensa que ha rebut pressions empresarials i financeres per investir Rajoy, un altre dia fa marxa enrere i al final acaba fent marxa enrere de la marxa enrere. És la tònica habitual del socialisme espanyol –i català–, començant per Suresnes, als 70, quan abraçava el dret a l'autodeterminació, continuant per l'apoyaré de José Luis Rodríguez Zapatero i acabant per la caiguda de l'anomenada via canadenca dels plans del PSC. La paraula de Sánchez està tan tocada i és tan sospitosa com la dels que van prometre en campanya electoral fer fora el PP i s'han acabat abstenint. Reconèixer que Catalunya és una nació es fa quan s'és allà dalt, negociant amb Ciutadans, cara a cara amb Susana Díaz i els barons o a la tribuna del Congrés. Si no, és trampeta. I a Catalunya cada vegada s'està menys avesat a les trampetes. Sánchez s'ha tornat plurinacional però continua descartant un referèndum. Increïble però cert: defensa que Catalunya és nació, però no té dret a decidir.

En fi, hi va haver un temps en què tothom es feia independentista l'endemà de deixar el poder, fins que va arribar el dia que l'independentisme es va normalitzar i va deixar de fer por electoral. Ara la plurinacionalitat és mainstream en una part de l'esquerra espanyola, fins al punt que arrossega Pedro Sánchez, amb convicció o sense. El problema és que, després de dècades, Catalunya ja no reclama el reconeixement com a nació, sinó com a estat.