Cua per ser ministre

L'expressió “ministre, encara que sigui de marina” (un ministeri que no existeix) circulava a tot drap als passadissos del Congrés dels Diputats en la darrera sessió d'investidura. Hi ha overbooking per ser ministre, tot i que l'endemà del nomenament siguis mal vist i mal pagat. Ernest Lluch deia que el millor de ser ministre era poder ser exministre. En política les ambicions i les vanitats són inescrutables i més d'un passarà nits sense dormir esperant ser cridat. En el primer debat d'investidura, l'ara ja president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va oferir disposició de diàleg a l'arc parlamentari. Va anunciar fórmules de govern perquè tothom s'hi pugui sentir més còmode. En el segon i definitiu debat és va poder interpretar què deia. “Aquí mano jo. He guanyat.” De ser així escollirà ministres de partit, amics i fidels. En el cas de buscar diàleg i entesa amb Catalunya, com va dir en la primera sessió –ja va tard–, hauria de buscar un personatge que fóra capaç de fer de torsimany –antigament era un traductor que servia d'intermediari entre persones de llengües diferents–. Un torsimany per a l'encaix entre Catalunya i Espanya. Una mena de Miquel Roca Junyent, que és el que continuen creient idoni els mes conservadors madrilenys, convençuts que encara hi ha possibilitat d'encaix. Un altre exemple podia ser en Pere Gual Villalbí. Un fill de Tarragona que havia sigut de la Lliga i que va ocupar un ministeri sense cartera amb l'única ocupació de transmetre a Madrid allò que s'estava cuinant a Catalunya a principis dels seixanta, en plena dictadura franquista. L'etapa del mal anomenat pla d'estabilització.

Malgrat que els temps no són els millors per ser ministre, hi ha cua per ocupar carteres per fomentar el diàleg, i ben segur que a més d'un li volten pel cap noms de personatges –homes i dones– que farien un bon paper en aquesta feina. Podem, però, creure'ns Rajoy quan parla de diàleg...?