L'Institut Vell de Girona

Així va ser conegut l'únic centre públic d'ensenyament mitjà que va haver-hi a la capital dels quatre rius durant prop d'un segle i mig, fins que no va comptar amb cap altre. Ara celebra els 175 anys de vida, per la qual cosa el i ens felicitem. Va tenir el domicili durant dècades al carrer de la Força, al convent setcentista estat de caputxins i que avui habita el Museu d'Història de la Ciutat, i fa mig segle va canviar de residència a un edifici nou, lluminós, fora muralla i estrenant el nom del malaguanyat historiador Jaume Vicens. No puc oblidar la desolació que vaig experimentar la primera vegada que hi vaig entrar, i no pas per les penombres que facilitava la vella baluerna de rere l'Arc; perdonin aquesta expansió personal, però és que el meu oncle i el meu pare hi havien, contents, estudiat; el primer tot el batxillerat de set anys, i el segon, tres cursos; i en van sortir definitivament per, l'un, morir a l'Ebre i l'altre haver de posar-se a treballar. En fi, no devien pas ser els únics. Més records, ara optimistes: els de tres amics, Pere Nogué, Josep Pi i Estanis Puig, imbricats particularment amb la casa, i el de la foto de mitja dotzena d'alumnes portant pels carrers una boa dissecada.

El Vicens Vives havia de celebrar el 175è aniversari el 2020 perquè hom creia que havia nascut el 1845, l'any que l'Estat va decidir plantar un institut a cada capital de província. Però hem llegit que dos historiadors, Enric Mirambell i Joan Olòriz –felicitacions, ara per a aquests erudits– han descobert que el 1841 ja va funcionar un embrió del que, quatre anys després, rebria els diners i la benedicció com a primer institut provincial de part de Pidal, ministre de Governació i marquès. Provincial, que era la distinció estatal, i no “de la província” com algun comentarista ha escrit, perquè la província de Girona precisament conté el primer institut d'Espanya, que és el Ramon Muntaner de Figueres, recentment distingit amb la Creu de Sant Jordi. El Muntaner va ser obert el 1839 també en un convent desafectat, en aquest cas de franciscans recol·lectes. Ara: el centre figuerenc no va tenir tanta sort amb l'Estat; el ministre-marquès va intentar tancar-lo i, sense èxit, va degradar-lo a “tercera” i després a “local”, i durant molts anys el va fer mantenir als figuerencs. Però avui qui se'n vol recordar d'aquestes misèries? Tot això ja ha passat i val més que mirem vasos mig plens que relacionen íntimament i positiva els dos centres i que tampoc no he llegit enlloc: la d'haver compartit González de Soto, el primer director-fundador que, després d'haver consolidat el de Figueres, va ser cridat a Girona per confiar-li –era un professional experimentat– una semblant tasca; o el de poder enorgullir-se ambdós instituts d'haver compartir professors de llegenda com ara els gironins Jaume Vicens Vives i Santiago Sobrequés, o Dolors Condom.