No et refredis

Dius que se m'han empetitit els ulls. I tens raó: feia massa dies que no et mirava a frec de llavis. Porto el teu nom a l'entrecella. La nena de les galetes de soja i figues té quasi quaranta anys i tomba pels carrers humits del barri vell sense cap mena de rumb. Passa una petita fada amb un vestit blanc i una jaqueta texana: té els ulls grossos i l'alegria intacta. Els nens diuen el que pensen, expressen sensacions, viuen sense aturador. Temeraris, dormen amb la consciència serena i les mans obertes. Tenen el cor gran resseguit amb pintura blanca per sobre la samarreta. Els adults no. Els adults somiquen, es fustiguen, es menteixen i rebenten. Més cors blaus necessita el món, més llunes plenes que revifin els focs i facin esverar els gats. No et refredis, em dius mirant-me els ulls poc desperts que no fan per mi. Tu, en canvi, els tens més nets, més purs i més delicats que mai. Després agraeixes que comenci a fer fred per deixar-me la jaqueta que justifiqui la teva metàfora. No et refredis. M'abraces i m'arronso dins el teu gec com si fos casa meva. M'hi ajec sabent que és un préstec però sentint que ara em tens a dins. M'inoculo el teu perfum, l'escalfor que conserva el cuir, com si m'enfundessis per l'esquena cobrint-me de tu, protegint-me del món, salvant-me de tot. Alguna cosa de tu em té fa fa fa fa fascinada. El somriure murri? La faisó de l'esguard? Aquestes mans impetuoses? Deixem-nos d'històries: és el teu cor gran, la teva distinció i aquest poder bestial de desvetllar-me i fer-me obrir uns ulls que ara són fars i que només volen tornar a mirar els teus com brillen.