I així haurà passat tot

Al tradicional i conegut immobilisme de Mariano Rajoy amb el procés, els últims dies s'hi han afegit dos fets rellevants, dos moviments en l'etapa de confrontació política que ja s'ha encetat entre les institucions catalanes i espanyoles. El primer: la revalidada vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, ha renovat la cartera assumint les competències estatals sobre les administracions territorials. I el segon: la decisió majoritària dels magistrats del Tribunal Constitucional d'avalar la reforma de la llei orgànica endegada pel PP que els atribueix competències per suspendre i multar càrrecs públics per forçar l'execució de les seves resolucions. Rajoy, per tant, garanteix una mà de ferro com la de Sáenz de Santamaría sobre Catalunya, i alhora dóna a l'Estat un nou botó vermell; una via legal per apartar polítics de la primera línia per la via ràpida que tan sols caldria prémer en cas d'emergència, tenint en compte el risc de reacció social que podria desencadenar, sense que els afectats tinguin els drets processals inherents a qualsevol procediment judicial ordinari. I, com sap Rajoy, lent.

A ningú se li escapa que les penes d'inhabilitació de càrrecs no es poden sentenciar de la nit al dia; que la causa del 9-N tan sols afecta dos polítics en actiu, com ho són Francesc Homs al Congrés i Irene Rigau al Parlament, i que, en cas de condemna, tampoc no aturarien el procés; de la mateixa manera que el TSJC no seria a temps d'inhabilitar Carme Forcadell si el govern convoca el referèndum per al setembre de l'any vinent. La CUP exerceix la desobediència judicial des de Berga, amb Montse Venturós, i des de Vic, amb Joan Coma, a l'avantguarda. La desconnexió potser arribarà més aviat del previst, i no n'hi haurà una de gran, sinó múltiples i petites que, de fet, ja formiguegen a les institucions mentre uns i altres van fent, com si tot això que els Mossos detinguin alcaldes fos la mar de normal i res no hagués de passar, fins al dia que ens adonem que ja ha passat tot.