El manuscrit perdut de Dylan

Encara porta cua l'enrenou del Nobel de Literatura. Bob Dylan l'ha acceptat d'una manera no gaire formal tot i que no està clar si farà la cobra als de l'Acadèmia i no l'anirà a recollir. M'encanta Dylan, però el Nobel de Literatura em sembla un excessiu intent de popularització/banalització del guardó. I sí, és cert que Svetlana Aleksiévitx, Mo Yan i fins i tot Patrick Modiano no han aixecat tanta polseguera com Mr. Zimmerman, però per molt poeta popular que sigui i per molt que mig món sigui capaç de dir que la resposta és al vent, que l'altra meitat sàpiga que els temps estan canviant i que tots plegats dominem a la perfecció la història de Rubin Hurricane Carter, no sabria dir si podem posar-lo al costat de Saramago, Seamus Heaney, Octavio Paz, García Márquez, Eugenio Montale, Sartre, Steinbeck, Faulkner i fins i tot Winston Churchill, que, de fet, estaria molt més a la frontera literària que els altres.

Dylan és un Nobel amb TRES llibres. El recopilatori Letras 1962-2001, amb totes les cançons, editat per Global Rhythm, la magnífica editorial de Julián Viñuales, que va ser capaç de passar l'essència de la música al paper amb una efectivitat i una màgia úniques i que ara publicarà Malpaso; una mena d'autobiografia ben particular, Crónicas. Volumen 1, i Tarántula, l'única que es pot considerar com a creació de ficció fora dels escenaris, que va ser un fracàs comercial i amb fragments com aquest que va traduir Alberto Manzano també per a Global: “El caballo eructa y tú del hermano mayor de Indiana, el que te azota con su cinturón, y tú que no buscas una razón a tu tortura, y yo quiero tu lengua horizontal, dentro del Reflejo, el perfecto juicio final y estas crueles pesadillas en las que los albañiles me presentan horrorosos contactos y los Hermanos Marx gruñen NO QUIERO TU SABIDURÍA y tus muslos están medio despiertos y yo tan Harto tan Harto de estos amantes en papeles Bíblicos.”

Però poca gent ha esmentat una altra peça del catàleg de Viñuales, Fotoretórica de Hollywood, publicada aquí l'any 2009, també a Global i en traducció de Miquel Izquierdo. Eren 23 poemes perduts que Dylan va escriure l'any 1964 a petició del seu amic, el fotògraf Barry Feinstein. I, de fet, era un manuscrit tan perdut que ni l'autor recordava haver-lo escrit. Fos com fos es va convertir en un llibre on les imatges de Barry retrataven la decadència de Hollywood i les paraules de Bob es convertien en el contrapunt sovint arbitrari, sovint hermètic i sempre insòlit, d'una realitat contemporània.

Un treball impecable, sorprenent, magnífic, que arrodoneix a quatre el total de llibres del nou premiat, però que encara no acabo de tenir clar si mereix el Nobel de Literatura. En qualsevol cas, i tal com diu ell en un d'aquests versos, “bé, doncs moltes gràcies / no ens truqui / ja li trucarem”.