Vaga de deures

Semblava un acudit, però és veritat: la Confederación Española de

Asociaciones de Padres y Madres de Alumnos ha convocat una vaga de deures escolars. Com ha canviat el món: abans els pares ordenaven als seus fills que fessin la feina que el mestre els havia posat, ara es converteixen en piquet informatiu decidit a impedir-los que la facin. No és estrany que en qualsevol índex de coneixements els espanyols facin un paper discret i amb tendència a la baixa. Des de temps immemorials els pares han estimulat els fills a tenir un ofici i a guanyar-se la vida, ara la tendència és inculcar-los la idea que han vingut a aquest món a no fer res; volien que fossin més espavilats i més emprenedors que no havien pogut ser-ho ells, ara volen que siguin més dropos i més subordinats. No és estrany tampoc que una atrocitat com la renda garantida de ciutadania tingui tan bona premsa. Deixant de banda la casuística —algú deu haver-hi que pateix deures excessius i molts que n'haurien de tenir més—, fer deures a casa té a veure amb el descobriment de la intimitat i amb l'assumpció de compromisos, amb l'organització de la vida i la distribució del temps, amb la iniciativa individual i amb l'adquisició d'hàbits imprescindibles en l'adultesa. Obligació dels pares és remoure obstacles per fer-ho possible. En canvi, desautoritzar els mestres davant els fills i fer-los créixer amb la idea que no val la pena fer deures, ni tenir bona nota en els exàmens, ni aspirar a saber més, perquè tot els serà donat gratuïtament, és el pitjor missatge que els poden donar.