La nàusea

Les darreres setmanes –mesos en sentit estricte– l'Estat espanyol ha viscut una etapa políticament convulsa. La crisi en les files del socialisme espanyol torna a posar sobre la taula el rol dels partits polítics com a maquinàries al servei dels interessos de l'elit. Ben cert és que la situació esmentada es dóna en un context generalitzat de crisi: hi ha una escissió entre els interessos del poder –fonamentalment econòmics– i allò que en el si d'un estat de dret es coneix com a ciutadania. Una part d'aquesta respon amb nàusea a l'obscura estratègia de l'statu quo.

El problema de la nàusea és la seva dual naturalesa: irreflexiva fins a la més estàtica indiferència o, per contra, origen d'una angoixa existencial que pot generar un home nou a través de la consciència. Pel que fa a la darrera, no puc deixar de pensar en Sartre i en la sospita que l'ésser té uns límits i que la llibertat –àdhuc limitada en llur natura– és l'expressió d'un compromís. En oberta oposició, la nàusea irreflexiva troba aixopluc a la seva indiferència en l'afirmació apolítica de l'individu. La mort de la política és la mort de la raó il·lustrada. L'ou de la serp no es cova en la remota –i tan propera– geografia de l'Orient, es cova a casa nostra i té forma de partit.

Perquè, al capdavall, és justament en el marc d'un estat de dret en crisi –un exemple n'és la degradació progressiva de la separació de poders– on l'auge de les opcions anomenades populistes troba en els partits la seva fisonomia més subtil i perillosa: els partits com a part d'un ecosistema d'interessos que troba en el poder judicial la fórmula perfecta a l'hora de legitimar allò que no es pot legitimar de cap manera. La nàusea irreflexiva, fruit del desencant i la frustració col·lectiva, sovint es desboca cap a la desraó. Inevitablement, pren cos l'ideari de Simone Weil: “Si una sola passió col·lectiva s'apodera de tot un país, el país sencer és unànime en el crim.” I encara més: “La primera i única finalitat de tot partit és el seu propi creixement sense limitacions.”

Com a forma de representació política els partits han tingut i tenen un paper a jugar. I tanmateix, cal meditar a fons sobre com canalitzar públicament les necessitats socials mitjançant una renovació estructural de la cartografia del sistema. Ho hem vist darrerament a l'Estat espanyol: un partit abans obrer s'ha aliat sense recança amb les elits –car aquest mateix partit era ja elitista–. Crisi de partits i trencadissa dels valors. Torno a Simone Weil, a la mort del pensament estructurat a l'entorn de la idea de veritat. S'enfonsa, no en som conscients, un concepte d'Occident. S'erigeixen, de bell nou, els murs de la ignomínia: murs de l'home contra l'home. Hi ha una nàusea primigènia que, creativament, ens hauria de commoure fins a la vergonya.