Convidats

La lluita per establir els límits del propi territori és un impuls ancestral de l'espècie humana. Per això, al rebost dels terrors potencials hi tenim guardat el dels convidats que no se'n van quan toca. S'ha acabat el sopar i els hostes no mostren cap símptoma de voler marxar. Pànic. El Nobel Harold Pinter va explorar a fons aquestes situacions i les conseqüències que se'n deriven en múltiples obres teatrals. El convidat que esdevé un intrús, com el servent que ocupa el lloc de l'amo, suggereixen fins a quin punt no hi ha seguretats quan algú gosa trencar les convencions socials. En aquest terreny tot penja d'un fil. Aquests darrers dies han estat notícia casos en els quals el convidat es converteix en okupa de casa teva. Una parella de les Franqueses del Vallès han hagut d'explicar el seu cas als mitjans de comunicació per veure si aconseguien, finalment, alliberar-se d'una convidada romancera. Ja se sap que el peix i els visitants al cap de tres dies comencen a fer mala olor. La sempre irònica Jane Austen parla en una novel·la d'una visita que va resultar deliciosa, perfecta, “perquè va durar poquíssim”. N'hi ha que, com Groucho Marx, adverteixen d'entrada i sense embuts a la possible víctima: “Sóc un convidat especialment desagradable i menjo com un voltor. Desgraciadament, els meus defectes no s'acaben aquí.” Quan es parla clar les reclamacions posteriors no tenen força i si encara es queixen se'ls pot acusar, legítimament, de fer victimisme. Ara, quan ha passat per casa un convidat que ha trencat les normes implícites de l'hospitalitat raonable se li ha de fer saber que ja no serà benvingut. Una manera elegant de fer-ho pot ser dir-li que el tornareu a convidar algun dia que no tingui tant de temps per quedar-se. Ja es veu que aquesta columna està condemnada a anar a parar a algun comentari d'Oscar Wilde. El va fer a un pesat que es vantava de les cases on l'havien convidat: “Et crec, et crec. Em consta que has sopat a totes les cases de Londres... una vegada.”