Verí

Quan el poder ensopega amb algun envit advers als seus plans, tot seguit acusa la gent implicada de terroristes; si això no pot ser, els qualifica d'antidemòcrates; o també els acusa de desobeir. Això en una democràcia, és clar. Sento que el govern espanyol emet uns missatges semànticament rebutjables.

Es parla del “desafío separatista”; mirin, desafiar vol dir, diccionari en mà, “excitar (algú) a un combat, a una lluita, a una competició”, i és per tant inapropiat a la situació catalanohispànica; i allò del “separatismo” que no ho sentíem des de Franco, és també inapropiat perquè no es pot separar el que no està unit: som independentistes. No costa tant d'entendre.

Però el mot que més em sobta és la famosa “desobediencia”, que implica un ordre jeràrquic inaplicable en una democràcia: obeir vol dir, també diccionari en mà, “executar allò que algú mana”, i té ressonàncies escolars o paternofilials.

En una democràcia no hi ha jerarquies (ha!) o no n'hi hauria d'haver. I aleshores et diuen que les ordres provenen dels tribunals, que tenen el poder de sentenciar. A veure si ho entenc: els tribunals poden sentenciar sobre una població? No cal un reu que, per sentenciar-hi en contra, calen proves i arguments? No, no, et diuen, és que el Tribunal Constitucional és diferent: està creat per regular les autonomies (perdó: comunitats autonòmiques). I tanmateix ara ha rebut el privilegi d'executar les seves sentències. La separació de poders ha desaparegut? Que la política faci ús dels tribunals, en especial del TC, per fer la seva, no és retrocedir a l'època agrària i al feudalisme?

El mal és que a tot arreu estem vivint l'obscurantisme i els prejudicis racials. Tres caps de govern menteixen –impulsats per les forces econòmiques– i inicien una estúpida guerra els efectes de la qual han estat devastadors. I els devastats som nosaltres, vostès i jo. Nosaltres patim i ells són impunes. I a sobre no saben fer servir la llengua. La seva, vull dir.