The ACS a Leeds

El cap de setmana passat va tenir lloc a Leeds la 62a conferència anual de l'Anglo-Catalan Society (ACS). Aquesta entitat va ser fundada el 1954 per un grup de catalanòfils, britànics i exiliats o residents catalans al Regne Unit (Robert B. Tate, Paul S.N. Russell-Gebbett, Francis W. Pierce, Josep M. Batista i Roca, Joan Mascaró i Fornés i Joan Gili i Serra), per donar continuïtat i estatus legal a les reunions informals que mantenien des de feia uns anys a Londres, especialment des de 1948, quan Batista i Roca va introduir classes de llengua i literatura catalana en els estudis d'hispàniques de la Universitat de Cambridge, on feia de professor. Entre els propòsits que figuraven a l'acta constitucional destacaven impulsar els estudis de català a la Gran Bretanya, Irlanda, Catalunya i altres zones de parla catalana, promoure l'entesa entre les comunitats de parla anglesa i catalana, i organitzar exposicions, reunions, conferències, classes, projeccions de pel·lícules, obres de teatre, recitals i altres activitats relacionades amb la llengua i la cultura catalanes.

A la primera conferència, celebrada a Oxford el 1955, hi assistiren 21 delegats: G.W. Ribbans, Amadeu Solé Leris, R.D.F. Pring-Mill, Josep Trueta, F.W. Pierce, J.M. Batista i Roca, Brigitte Pring-Mill, J.H. Elliott, Maria Hernández Roig, F.W. Hodcroft, R.B. Tate, Antoni Comet, Elizabeth Gili, Emili Giralt i Raventós, P. Russell-Gebbett, Ramon Gubern, Joan Gili i quatre més que no han estat identificats. La conferència d'enguany ha comptat una seixantena de participants i el nombre de ponències ha superat la trentena, mentre que el total de membres de l'ACS supera ja els cinc-cents malgrat que no tothom està al corrent del pagament de les quotes. Des de 1977 publica la revista Journal of Catalan Studies, que actualment pot consultar-se en línia, i celebra també en el marc de la trobada anual la conferència en commemoració de Joan Gili. El 1986 l'ACS va rebre el premi Ramon Llull, el 1992 fou distingida amb la Creu de Sant Jordi i aquest any, amb el Premi Pompeu Fabra.

I, tanmateix, a pesar de la lloable tasca duta a terme per l'ACS –o per la seva equivalent als Estats Units i Canadà, la NACS, North American Catalan Society, creada el 1978, o d'altres institucions similars arreu del món– és una associació encara poc coneguda fora dels àmbits acadèmics dels Països Catalans. Mereixeria, sens dubte, un més gran reconeixement i projecció entre l'opinió pública de parla catalana atesa la tasca ingent que duu a terme per donar a conèixer la llengua i la cultura catalana fora de l'àmbit del domini lingüístic. Tasca que, convé tenir-ho present, és realitzada sovint per professors no nascuts ni amb vinculacions familiars amb casa nostra i que es van interessar pel català inicialment per motius acadèmics i científics. I, és clar, no resulta tampoc gens estrany que aquesta mena d'institucions culturals siguin ignorades per un govern espanyol que considera la diversitat de llengües com un problema per a la unidad de España més que com una riquesa cultural i un patrimoni per preservar.

Així, segons les dades de l'Institut Ramon Llull, actualment s'imparteix docència de català en 20 universitats del Regne Unit i d'Alemanya, en 19 de França, en 13 d'Itàlia, en 5 de Polònia, en 3 de la República Txeca, en 2 d'Àustria, Hongria, Rússia i Irlanda, i en 9 universitats europees més; en 20 dels Estats Units, 3 del Canadà i en 3 més d'altres països d'Amèrica del Nord; en 4 del Japó i en 2 més de països asiàtics; i en 5 universitats d'Amèrica del Sud. En total 141 universitats fora del domini lingüístic de la llengua imparteixen docència de català. Xifra que contrasta notablement amb el fet que només en 7 universitats espanyoles (Complutense de Madrid, Santiago de Compostel·la, Granada, Oviedo, Saragossa, Salamanca i UNED) es pugui estudiar el català. I això que la xifra ha millorat substancialment els darrers anys.

Afortunadament, però, la llengua i la cultura catalanes tenen avui prou força i presència internacional perquè la ignorància –en el doble sentit de l'expressió, que ignoren i que són ignorants– de molts polítics espanyols no pugui malmetre-les. Molt menys ara que l'actual procés polític endegat a Catalunya camina cap a la plena sobirania, la qual cosa, sens dubte, tindrà com a valor afegit incrementar encara més aquesta força i presència internacional aconseguida en l'àmbit acadèmic, no ho oblidem, gràcies a molts professors que per a nosaltres han deixat de ser estrangers.