Quins dolors!

Una de les poques coses que conservem en comú els animals i els –també animals– humans és la insuperabilitat al dolor físic. Paradoxalment, els segons passem per l'existència patint tota mena de dolors emocionals. Les depressions, les crisis d'ansietat, la nostàlgia, l'enyorament, la pèrdua, la vergonya aliena o la pietat. Depressions i ansietat tenen poc a veure amb les altres. La sensació de la pèrdua d'objectius; donar massa importància al que no en té i passar per alt el que en pot tenir; la desesperança a l'enèsima potència. El pou. O bé que quan menys un s'ho esperi s'activin tots els mecanismes corporals del pànic, sense que passi absolutament res més que tenir por a tenir por. Molt diferents són els dolors reals, aquests que sovint qualifiquem d'agredolços. Són els que ens recorden la nostra condició, la seva tristor. El dolç dolor sovint prové d'un lloc concret; potser d'un temps, d'un poble, d'un lloc, d'un paisatge, d'una carícia, d'un petó o d'un rostre recordat. Una sensació, per cert, que a tanta i tanta gent els tortura cada Nadal. Fins i tot els publicistes se n'han adonat. Algú es pot imaginar anuncis de la campanya que ja tenim al damunt que siguin depressius o molestos? Ai ca! Gent que torna a casa per Nadal, gent que el passa fora i taules plenes de sogres, cunyats i altres congregats en perfecta harmonia.

Ara bé, trobo del tot intolerant la utilització del dolor que es fa en la campanya antitabac en les fotografies dels diversos paquets. No em queixo que ensenyin les possibles conseqüències físiques amb fotografies de peus, genives o radiografies. Són fets demostrats, i fins a un cert punt empírics, dels estralls del tabac. M'escandalitza, però, la imatge d'uns pares desolats davant un taüt blanc i petit, i un missatge que culpa el tabac de la mort del nadó. Això, a més de ser pornografia sentimental i xantatge emocional, és una falta de respecte absoluta i total al concepte del dolor. Una mica més graciós és el cas que Quim Monzó explicava en la seva columna. Resulta que un home a qui fa tres anys van operar de l'esquena es va retrobar amb la seva imatge preoperatòria, és a dir, sedat i entubat, en un paquet de cigarretes. Val a dir que el seu problema no tenia res a veure amb el tabaquisme. L'Estat senzillament aplica aquella màxima que diu: “No deixis mai que la realitat t'espatlli un bon titular.”