Mor el llop però no la ràbia

La veu trencada d'Arias Navarro dient “Españoles, Franco ha muerto” ha quedat gravada a la memòria de tothom, fins i tot dels que encara no havíem nascut. Avui en fa quaranta-un anys, quasi quinze mil dies per constatar que va morir el llop, però no la ràbia.

Potser a causa del cansament d'esperar que es complís de debò la tèbia llei de la memòria històrica espanyola aprovada per Zapatero, potser després de comprovar que la partida per a la reparació de les víctimes desapareixia dels pressupostos estatals, potser per la desesperació de veure la impunitat dels botxins ocupant encara cadires en consells d'administració d'empreses públiques o potser perquè ja hem començat a desconnectar de debò com a país, el cas és que els catalans hem passat a l'acció, hem anat un pas més enllà i els darrers mesos ens hem sumat a la feina impagable dels impulsors de les entitats memorialístiques amb dues iniciatives que són gran motiu d'esperança.

El primer gran avenç del darrer any ha estat la posada en marxa del programa d'identificació genètica de desapareguts durant la Guerra Civil i el franquisme per part del Govern de la Generalitat, que recull mostres d'ADN de familiars de víctimes i les compara amb les dades de restes òssies trobades arreu del país. En segon lloc és extraordinària la iniciativa parlamentària impulsada per la Comissió de la Dignitat perquè s'anul·lin els consells de guerra sumaríssims i les sentències polítiques instruïts pel règim franquista que ja està en tràmit amb un ampli consens al Parlament.

És cert que ha passat massa temps, però almenys a Catalunya totes les víctimes deixaran de ser culpables a efectes legals i a la llarga els familiars podran localitzar els cossos de les persones estimades i donar-los sepultura en un lloc digne. Queda molt per fer encara i sí, quaranta-un anys després el franquisme segueix viu, però a Catalunya, una mica menys.