Quina mandra ser feminista...

A les festes majors de Gràcia d'aquest any, la dels famosos carrers guarnits, per no estar al cas de la lluita contra el masclisme que porta a terme el barri t'hi havies d'esforçar: les xapes liles amb el lema “Gràcia lliure d'agressions sexistes”; els punts per a la denúncia d'agressions; el protocol d'actuació amb què cal informar durant els concerts de la nit si en aquell carrer hi ha hagut un cas d'agressió el dia abans... caldria que fossis a la mateixa lluna de València per no estar mínimament al cas de tal rebombori. No sé si venia de la de València, però d'alguna de lluna llunyana és d'on venia aquell noi que se'ns va acostar per demanar-nos que li recomanéssim a quin lloc havia d'anar de festa. La pregunta era prou estranya quan ja ens trobàvem al mig de la festa... però, d'entrada, només semblava un guiri perdut amb ganes de deixar-se aconsellar per la gent local. Li vam dir, amb la honrada intenció d'ajudar-lo, que segons les seves preferències musicals podia anar a una plaça o a una altra però el noi, molt eufòric, ens va dir que el que volia era festa, festa i festa tota la nit: allí vam començar a deduir que no buscava indicacions geogràfiques de cap tipus, i que la nostra insistència per assenyalar-li una plaça en direcció contrària a la que anàvem nosaltres (que érem, dit sia de pas, tres dones) no el satisfeia.

En aquell punt els fets es van precipitar: com que el noi es començava a enrotllar li vam dir que nosaltres de fet anàvem a sopar i, que si volia festa, que cap allà dalt n'hi havia molta. I, confiat del poder que li atorgaven potser aquell polo rosa arrapat a uns músculs definits o bé la gorra i les ulleres de sol en plena nit o, deixant-nos de subterfugis, l'estupidesa que acostuma a ser atrevida, ens va dir que no volia que ens ofenguéssim (alarma roja), però que “más caminar y menos comer”. Estalviaré dir-vos la que li va caure a sobre a aquell noi. Que el polo rosa va quedar ple de cervesa és el mínim que es mereixia, sens dubte. Un retrat robot va ser difós amb el mètode boca-orella als quatre “punts feministes” de Gràcia, i estic segur que uns quants ulls esmolats van vigilar de prop tots els passos de tots els nois amb ulleres de sol i polo rosa que corrien pel barri. Espero que ningú, a part del guiri en qüestió, tingués la gran idea d'anar amb tal indumentària aquella nit.

Quan, més tard, comentàvem la jugada, una de les noies que vam viure l'escena va dir: “el que em sap més greu és que aquesta nit aquest tio es follarà qualsevol xiqueta de quinze anys a qui digui quatre bestieses”. La noia parla amb coneixement de causa: ha estat treballant a casals i instituts de Barcelona, amb canalla d'aquesta edat, i ha vist de prop el pa que s'hi dóna. A nosaltres mateixes, que tenim deu o quinze anys més que aquestes possibles “víctimes adolescents” a qui planyem, ens han calgut aquests anys d'aprenentatge al carrer (quant de temps passarà fins que hi hagi prou consens en la qüestió feminista perquè es pugui tractar a les aules?) per entendre què és i què no és una agressió masclista.

Quina mandra, sortir de festa per passar-t'ho bé i haver de parlar d'agressions, denúncies, víctimes i culpables... Quina mandra haver de parlar de feminisme, haver de fer pedagogia, haver de crear una falsa distància entre homes i dones, haver de desconfiar de gestos que pertanyen a l'àmbit de la confiança més extrema... Tant de bo que el feminisme no hagués d'existir.

*[Article premiat amb un accèssit de la IV edició del premi Josep M. Gort d'assaig breu, dins de la XXVI edició dels premis Baix Camp]