Francesc Xammar Vidal

En el llibre del Gènesi, Déu va prometre, davant les súpliques d'Abraham, que no destrossaria la ciutat de Sodoma si almenys hi trobava deu homes justos. Els sodomites tenien la fama, però també cardaven la llana, i el totpoderós finalment va castigar la conducta dels habitants d'aquesta famosa ciutat amb severitat. Amb una pluja de foc i sofre ho va arrasar tot. En els temps que ens ha tocat viure no són pas pocs els casos de corrupció que podrien justificar l'existència d'una contemporània Sodoma política, dins la qual tothom que toca una mica de poder des de les institucions públiques acaba fent l'egipci. Innova, Palau, Pallerols, Pokémon, Gürtel, Corredor, ERE, Bankia, Nóos... Podríem estirar la putrefacta llista com els 200 metres de fris de la columna de Trajà. Sense remordiment, tanmateix, els criminals, extramurs, alcen les copes i brinden ebris de cobdícia, que paga el poble. On són els representants polítics honestos, Abraham?

Doncs hi són. Malgrat que aquest sistema patològicament insolidari esperoni, manllevant uns versos de Ferrater, les ombres menudes sota el sol immens del posseir, encara ens queden —i que mai no ens faltin!— persones que han estat servidores públiques i que no han sucumbit a l'atracció fatal del poderoso caballero don Dinero. És el cas de Francesc Xammar Vidal, premi El Balcó 2016 al Tarragoní de l'Any, atorgat per Òmnium Cultural del Tarragonès. Nascut el 16 de novembre del 1933 al passeig de Gràcia, el rumb de la vida acomodada de l'adolescent Xammar va canviar quan, per mitjà dels jesuïtes, va entrar en contacte amb una realitat barcelonina ben diferent de la seva: la de les mancances bàsiques i els carrers sense asfaltar de les cases barates d'Horta. Des d'aleshores, impertorbable, ha estat al costat de les lluites dels més desafavorits. El 1966, ordenat sacerdot, va arribar al barri de Torreforta, en una Tarragona que tot just s'industrialitzava, i fa unes cinc dècades que resideix en un pis de 56 metres quadrats comprat pels jesuïtes el 1968 a La Floresta. Hauria pogut fruir d'un camí d'abundància econòmica i de plaers lleugers, allunyat dels viaranys de la misèria, però llavors Xammar, inspirat pel missatge de Jesucrist, ja era conscient d'allò que després expressaria el bisbe Oscar Romero en una de les seves homilies: “Una Iglesia que no se une a los pobres para denunciar desde los pobres las injusticias que con ellos se cometen, no es verdadera Iglesia de Jesucristo”. “L'Evangeli és incompatible amb el capitalisme”, hi afegeix ell.

Paco Xammar és molt estimat a la banda oest del Francolí i força desconegut encara per una part de Tarragona que a voltes, com etziba el coronel Blázquez del Ball de Dames i Vells, és una bassa d'oli. Sempre mirant d'agitar consciències allà on, com diria Candel, la ciutat canvia de nom, amb el temps Xammar es va erigir en una veu combativa –sovint incòmoda– de l'associacionisme veïnal. L'any 1979, gràcies al vistiplau de l'arquebisbe Pont i Gol, va encapçalar la Candidatura per a la Participació dels Veïns a les eleccions municipals. Aquest partit d'esquerres, que va obtenir dos consellers a l'Ajuntament de Tarragona (Xammar i Juan Antonio Ruiz) i més de dos mil vots de confiança, va defensar una bateria de reivindicacions que no ha perdut vigència: l'aposta per una democràcia més participativa, més control públic sobre l'activitat de la indústria petroquímica –que a Tarragona reparteix bitllets a canvi de silencis–, i la descentralització de les festes de Sant Magí i Santa Tecla. Si em queda un bri d'esperança en la política com a instrument al servei de les persones és gràcies al llegat –allunyat del rastre de les grans estructures de partit i de les portes giratòries– de ciutadans com Xammar; sempre a favor de la dignitat humana, contra el capitalisme salvatge. “La pitjor droga que s'ha inventat és l'encativament al diner” afirma. Amb 40 anys va tenir el coratge de renunciar a la sucosa herència familiar, que va donar íntegrament per a projectes de cooperació a la seva estimada Amèrica Central, que revisita cada estiu; i ara, havent superat la vuitantena, continua fidel als seus principis ètics. Aquest agost mateix ha passat fam convivint amb les comunitats rurals del nord de Nicaragua. Pels seus fruits el coneixereu. Xammar, valent i conseqüent. Xammar, perifèrica esperança.

[Article premiat amb un accèssit del premi Josep M. Gort d'assaig breu, dins de la XXVI edició dels premis Baix Camp.]