El relat (2)

Tenir un relat, tenir storytelling. Trump guanya per la força del relat o perquè Hillary no en tenia, el Brexit guanya perquè Europa té menys relat que Anglaterra, etcètera. Vaig escriure en l'article anterior que el relat actual català és molt racionalista i poc emocional, parla de drets fonamentals i de tenir raó i de greuges amb l'Estat, suposo que perquè l'emoció la dóna per descomptada. Compte amb això, perquè si bé és bona estratègia dur el vestit de la modernitat i del sentit pràctic, al final el sentit pràctic i la modernitat de Hillary Clinton han quedat aixafats per l'autenticitat emocional, visceral i patriòtica dels trumpistes. No en tindrem prou, doncs, de tenir raó. Per tenir raó, ja tenim els informes de les consultores i de (ai las!) les empreses de sondeig demoscòpic. Un relat és una altra cosa.

Certament, a les portes del 2017 som més en temps d'accions que no pas de relat: però sí que podem reflexionar sobre en quin relat es basaran aquestes accions, ja es diguin “full de ruta” o ja es diguin “la deriva dels esdeveniments”. Jo parteixo d'una base científica que és perfectament demostrable, i és que la pulsió independentista sempre existirà a Catalunya i que també existeix en el rerefons de tot l'autonomisme. Va existir a l'època de la Renaixença i a la de la Mancomunitat, i també la va fer servir Cambó a conveniència, i no cal dir Macià o el mateix Pujol, o els advertiments constants de Montilla sobre la “creixent desafecció”. Crec (ho he escrit diverses vegades) que aquesta pulsió és un fet natural i que és normal que en democràcia tingui tendència a créixer i a voler vèncer. Això, primera. Segona premissa: ara mateix ens trobem amb dos relats enfrontats sobre el moment actual. Un diu que “no en som prou” o que “no és el moment”, i un altre diu “referèndum sí o sí” i “desconnexió ja”. A favor del primer relat hi ha algunes enquestes demoscòpiques, i a favor dels segons hi ha el fenomen Trump com a exemple d'imprevisibilitat electoral. Recordo que la nit del 27-S jo m'havia fet una aposta: si el resultat era espectacular, aquella matinada mateix me n'aniria a dalt del Matagalls i m'hi faria una foto. Nu. Però com que aquella matinada, en canvi, vaig dormir plàcidament al llit de Barcelona, això volia dir que el resultat no va ser prou espectacular. Significa això que ja tenim la resposta, que és fer marxa enrere? Això és el que havia d'admetre el president Mas en comptes del “nous avons gagné”? No necessàriament. Més ben dit: no, perquè el relat no ho aguanta. Provaré d'explicar-me:

Que el procés depengui d'un partit com la CUP fa les coses més difícils, sobretot pel que fa a la seva presentació al món. Però el cas és que hi ha una majoria parlamentària que pretén dictar una llei de desconnexió i convocar un referèndum l'any 2017 i això és exactament el mateix que va dur Alex Salmond a negociar els termes d'un referèndum per a Escòcia: tenir una majoria i mostrar-se disposat a aplicar el programa. Una altra cosa és la por, la inseguretat o fins i tot la certesa (respectable) d'alguns que la cosa no anirà bé (o que anirà molt malament): crec que s'han d'entendre aquestes inseguretats i crec que és bo que es manifestin. Però, amb tot el respecte, si ara es fa marxa enrere, és com si Macià hagués pretès negociar una autonomia abans de proclamar un Estat. El relat que ens podrem explicar a nosaltres mateixos, i al món, és que això del catalanisme va molt bé per anar tirant però quan es tracta de demostrar determinació, o d'“interpretar els anhels” de forma conseqüent, el relat es trenca i es glaça. Vol dir, en definitiva, que som un pretext polític més que una nació d'Europa. I quarta certesa que tinc: ara mateix a allò que hem d'aspirar no és a la independència, que això ja ve després si la gent ho vol, sinó al respecte de la comunitat internacional. El respecte. I fer-nos respectar, i respectar-nos a nosaltres mateixos, no passa per la independència de Catalunya sinó per convocar un referèndum. Ho sento, entenc els dubtes. De debò que els entenc i no els veig com a signes de traïció sinó com a fets naturalíssims: però el relat que hem anat escrivint des de fa 150 o fins i tot 300 anys no aguanta una altra cosa.

Acabar aquest procés amb referèndum o sense, independentment de qui el guanyés, equival a dir que això de Catalunya és una broma o no. Compte, doncs: no és racional, no és intel·ligent, no és astut ni pràctic fer marxa enrere com si res. O ara resultarà que la por no és una emoció?