No parlar-ne mai més

Ho vaig decidir dilluns passat quan vaig llegir que el govern turc volia modificar un article del Codi Penal i proposava suspendre les sentències condemnatòries a un violador si aquest es casava amb la seva víctima menor de 16 anys. Tot i que ara sembla que Yildirim ha anunciat la retirada de la proposta, segueixo amb la idea que, més enllà de la sensació de ràbia continguda per la pèrdua de drets fonamentals de les dones en un país estranger, ja en tinc prou, de la necessitat diària de defensar obvietats sobre el dret imprescindible d'igualtat entre dones i homes. S'ha acabat. Ara vull i espero de tots els homes que em rodegen, aprecio i admiro, que facin proselitisme (si cal) a favor de la paritat. Que siguin ells els que reivindiquin la igualtat salarial i la igualtat en el reconeixement laboral i social. Que siguin ells els que censurin amb vehemència el menyspreu, la condescendència i el desdeny moral i físic cap a les dones. Que siguin els senyors que m'envolten els que s'indignin, es queixin, reivindiquin i facin bandera de la necessària justícia. Que siguin ells els que s'ofenguin, els que, més enllà de la necessària frivolitat per viure amb humor, no permetin cap tipus de vexació i visquin com un ultratge propi qualsevol intenció, per més que es maquilli, de discriminació per raó de sexe.

I per si a algú li queda algun dubte, sexistes només ho són els mediocres, els simples, els ignorants, els insegurs i els estúpids. I a la meva vida, per poc que pugui triar, només vull que hi tingui cabuda la bona gent, les persones sensates, intel·ligents i il·lustrades.