Hora de seure i negociar

Serà veritat? El nou govern estantís de Mariano Rajoy sembla que es comença a plantejar el repte català seriosament. Si més no, envia la vicepresidenta a temptejar el terreny. Ja és molt. Potser s'han adonat, o algú els ha fet adonar, que el procés del qual s'han rigut tantes vegades és un entrebanc polític que necessita desllorigador. Que sigui el PP qui es posi a dialogar, a negociar, a parlar, per mirar de resoldre el problema que Espanya té a Catalunya, em sembla bé. Són els més aferrissats defensors de la unitat, de la legalitat, de la Constitució, de l'immobilisme. Per això, precisament per això, són els que poden pactar alguna cosa. Ells representen les velles essències pàtries, els dogmes inalterables de la nació, l'esperit heroic de la història, la veritat.

Recordeu? Els socialistes –tan patriòtics i tan bons espanyols com es proclamaven– van intentar una sortida negociada al problema de Catalunya. Maragall i Zapatero arribaren a pactar un Estatut que podia haver garantit uns anys d'anar passant, potser una porta oberta a un final feliç per a tothom. Calgué, és clar, perpetrar i escenificar les retallades i els cops de ribot dels amics d'Alfonso Guerra. Era una via d'esperança. I com a via d'esperança els catalans la vam assumir majoritàriament, amb totes les reticències que feien al cas. Però, és clar, els socialistes no podien resoldre el problema: no eren el partit de l'Estat, el de la bandera, el del sagrat tresor de les essències nacionals. De manera que els que es consideraven i eren considerats els tutors de la pàtria imperial s'estriparen els vestits, els uniformes i les sotanes. No podia ser. I no seria. Tenien les eines que calien per entrebancar aquella tímida iniciativa i demostrar al món qui manava de veritat a les altes esferes del poder espanyol. L'Estatut de Maragall i Zapatero va ser rebolcat i esmicolat, primer als carrers espanyols –aplegant firmes “contra Catalunya”– i després al Constitucional.

Així que ha quedat clar: si hi ha d'haver alguna mena d'acord –tant si és per organitzar un referèndum com si és per tornar a encaixar les diverses nacions que conformen l'Estat– ha de ser negociat, pactat, lligat amb el Partit Popular i els poders fàctics que s'hi senten representats. Ja sé que res no serà fàcil. Però és el moment i es donen les circumstàncies. El partit de Rajoy no pot fer-se responsable de perdre per sempre i del tot la joia de la corona espanyola. I hi està condemnat si no troba la manera d'acordar una sortida digna a allò que ells anomenen problema català. Em permeto suggerir, des de la modèstia d'aquest paper, que tornin a llegir-se l'Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005. Allà hi ha una base prou ferma per començar a negociar.