El «tot s'hi val» no val ni un ral

Viure per veure, no? No havia viscut un cas de corrupció política com el que estem vivint, i d'ara en endavant ja no ho podré dir. Del franquisme, ni en parlo. En aquells anys, vivíem als llimbs. I diria que ja no existeixen, però a vegades en dubto, perquè la bona fe s'hi assembla molt. I no em sap greu anar pel món de bona fe; pateixo més si sé que sóc jo qui he fet o he pogut fer mal a algú, que no pas si me'l fan a mi. En aquest sentit, la corrupció no m'ha afectat directament, sinó com a la majoria de persones: la sensació de desconfiança, que detesto. I per això mateix, l'he allunyat de mi, tant com he pogut. Si el meu ideal polític ja era el democràtic, ara encara el defensaré més. Sense llibertat d'expressió, la innocentada encara hauria sigut més gran. El periodisme de recerca està avalat per la dita evangèlica segons la qual «el qui cerca, troba». L'evangeli i la democràcia tenen molts valors en comú, digui el que digui la jerarquia. La qual, per cert, de moment no ha dit res respecte a això. I això ja és, en si mateix, una mostra del poc respecte que els mereix la societat democràtica, tan antipàtica, segons ells. El cas és que Benet XVI, en la seva visita a Espanya, va anar directament a València. Directament al gra. Allà l'esperaven els seus aliats. El president de la comunitat valenciana, mudat de dalt a baix, com el dia que es va casar. Amb l'esposa, per l'Església, i amb l'Església per política. D'aquell esdeveniment, la trama també en va treure profit. I no vull ni pensar les vegades que això pot haver succeït en altres llocs. Els viatges papals es presten als mateixos problemes que té el finançament dels partits polítics. De fet, són viatges polítics i diplomàtics, més que no pas apostòlics. Ja fa una pila d'anys que patim en silenci una degeneració de l'Església jeràrquica, molt semblant a la corrupció política. L'afany de poder és insaciable. Manar, encara que només sigui una mica, i després ja es veurà. La qüestió és situar-se per damunt de la gent, cada vegada una mica més amunt, fins al cim, si pot ser. I un cop arriba al cim, l'ambiciós polític, el primer que fa és agafar un refredat de mil dimonis. Una mica més d'humilitat, com l'ocasió demana, no els vindrà gens malament als nostres polítics, sovint massa pagats de si mateixos. Aquesta lliçó també ens anirà igualment bé a tots. La grandesa de la democràcia és que tots els seus mals es poden guarir amb més democràcia. Cosa que no es pot dir de la religió catòlica, ni en general de cap religió, malgrat que els jerarques de torn es miren la laïcitat i la democràcia per sobre les espatlles. I això no és just. Els mals de la religió, sovint molt semblants als de la política, no s'han guarit mai amb més religió. Al contrari: més fe vol dir més fanatisme. Més doctrina, integrisme. Més autoritat, despotisme. D'altra banda, amb la pluja que està caient, val més que cadascú s'estigui a casa seva. És el que he fet: estar-me a casa i dedicar el temps a cercar en les màximes llatines la saviesa que ens cal en aquest cas concret. I n'he trobat tantes, que hi hauré de dedicar un altre article. Bastin ara alguns exemples: «No hi ha res tan enganyador ni tan pèrfid com la vida humana.» Això no obstant, val a dir que tampoc «no hi ha res tan difícil i enrevessat que no pugui ser vençut per la ment humana». La ment humana, d'altra banda, sap prou bé que «nihil novum sub sole», i que, per tant, res no ens ha d'escandalitzar. Al contrari: basta que una cosa sigui humana, per sentir-s'hi implicat: «Res del que sigui humà ens és aliè.» I equivocar-se és humà («Humanum errare est»). Si bé és veritat que els errors dels poderosos, fins i tot les seves dissidències, causen sofriment a la gent senzilla. I sempre que s'afavoreix algú injustament, el just en surt perjudicat. I per tant, és lògic que «qui l'ha fet, la pagui»; «Si no es castiga el delicte, es fomenta la maldat». Només que tinguéssim presents les tres consignes bàsiques del dret jurídic més antic en faríem prou per viure en pau: «Honeste vivere» (viure honestament), «alterum non laedere» (no perjudicar ningú) i finalment «suum cuique dare» (a cadascú el que sigui seu). Si l'experiència viscuda ens ajuda a no perdre de vista aquestes tres coses, i si, a més, santa Llúcia ens conserva la vista, gairebé que podrem dir amb sant Agustí, «Oh felix culpa!», la d'Adam, no la del senyor Fèlix Millet, que en això no hi entro; la culpa que ens va merèixer el redemptor. I d'aquí ve la dita popular «no hi ha mal que per bé no vingui». Tant de bo que sigui així! La corrupció s'explica a partir del «tot s'hi val». I el «tot s'hi val» no val un ral.