Felipe Rajoy, Mariano González

El 10 de setembre de 1998, uns set mil simpatitzants socialistes, encapçalats per Felipe González, Alfonso Guerra i Joaquín Almunia, van aplegar-se davant la porta de la presó de Guadalajara per expressar, públicament, la màxima solidaritat del partit amb José Barrionuevo i Rafael Vera, ambdós condemnats a deu anys per haver ordenat el segrest –per error, confonent-lo amb un dirigent d'ETA– del ciutadà francès Segundo Marey a mans dels GAL. Aquell dia, l'aleshores secretari general del PSOE, Joaquín Almunia, els va acomiadar dient: “Els que estimem la llibertat i creiem en els mateixos valors que van defensar sempre Vera i Barrionuevo, continuarem lluitant en defensa de la legalitat.” En aquella època, el PSOE estava assetjat judicialment per la guerra bruta, però els socialistes espanyols es negaven a renegar d'aquells delinqüents, encara que hi hagués condemna ferma... De fet, al cap de tres mesos ja estaven al carrer.

“Va ser un honor ser amic de la generosa, afable i lluitadora exalcaldessa de València i senadora”, ha dit Mariano Rajoy a la porta del tanatori on es vetllava Rita Barberá. Igual que el PSOE dels anys noranta, el PP es considera assetjat des dels jutjats i els mitjans de comunicació, en aquest cas no per la guerra bruta, sinó per una colossal trama de corrupció que afecta tot l'entramat del partit, de baix a dalt i de València fins a Madrid. Mariano Rajoy també s'ha desplaçat per acompanyar –en aquest cas, definitivament– Rita Barberá, un personatge central en l'estructura del PP. Els principals líders de la dreta espanyola, igual que als anys noranta ho van fer els del PSOE, no han dubtat a reivindicar la figura d'un dels seus, encara que el seu nom figurés en alguns sumaris més que compromesos.

Ni el PSOE ni el PP s'han penedit en cap moment dels delictes que s'han comès des de les institucions sota el paraigua de les seves sigles. Ni ho faran mai. La seva Espanya és un lloc on els de dalt reivindiquen, sense vergonya, la pròpia impunitat. O sigui que no només són el problema sinó que, a més, n'impedeixen la solució.