L'ampolla mig plena

En Guillem és un vailet d'11 anys, i sentencia: “Mira, això dels Pokémon ja està passant de moda. Em penso que dintre de poc temps ja no hi jugarà ningú. Amb els jocs sempre passa el mateix: primer hi juguen uns pocs que l'han descobert; després ja és una multitud de gent, la que hi juga, i finalment passa de moda i s'oblida...” La veritat és que em quedo admirat de tant coneixement sociològic sobre jocs infantils. Però té força raó, i si hom es remunta a l'etapa llunyana de la infància, recorda quan tot de cop es posava de moda jugar a “retrats” –fer caure un cromo tirant-li pinyols de préssec– o a bèlit, fent trempar un tros de fusta; o a “guàrdies i lladres”; o al joc de “la pesta”, i fins i tot les partides amb botons... jocs que apareixien i tota la mainada hi jugava per patis i carrers. I, de la mateixa manera que havien sorgit, desapareixien al cap d'un temps sense deixar rastre.

Ara mateix aquells jocs innocents s'han confiat a les màquines: ordinadors, tauletes, mòbils... incorporen una multitud de jocs digitals engrescadors, als quals la jovenalla s'entrega amb entusiasme i domini, passant hores davant de l'aparell, operant amb habilitat, i amb ben poc esforç físic, fins que una veu adulta els ordena desconnectar-lo.

La sorpresa va esdevenir en imaginar-me que tornava a la infància, quan en Jofre –un altre xicot trempat– em va mostrar la seva habilitat en un joc sensacional: es tractava d'aconseguir que una ampolla mig plena de líquid es mantingués en peu, després de descriure una el·lipse des de la mà del jugador fins a la superfície a on la tirava. Calia un pols serè i un control de l'embranzida, perquè l'ampolla no caigués tirada per terra, i es mantingués en posició vertical, després d'haver estat llançada. Era una benaurança: es tornava a jocs senzills, a l'abast de tothom, amb el seu coeficient de dificultat, però abandonant la cibernètica i la maquinària que ens condiciona! En pocs dies els patis de les escoles, i per les places, apareixien grups amb ampolles llançades amb traça, i fins s'organitzaven campionats per premiar els millors tiradors!

Però la il·lusió va durar poc en descobrir que el joc ve de lluny. Hi ha una entrada informàtica titulada Bottle Flip Challenge a on mostren les millors jugades, algunes d'un virtuosisme excepcional, d'arreu del planeta. Així que res de res a la il·lusió d'un joc nou, espontani, improvisat, descobert per la mainada... Els anglosaxons ja ho havien inventat i traslladat a la màquina! Com en tantes coses de la vida actual, sempre hi ha qui ens avança! Ens queda només el consol que els minyons diuen que “la botella és mig plena”, i no pas que és “mig buida”, segons el vell aforisme que remarca la diferència entre l'optimista i el pessimista. Almenys són optimistes!