Dictadures

La mort de Fidel Castro ha posat en relleu, un cop més, un fenomen que em deixa perplexa: els partits i els opinadors catalans tot sovint manifesten una oberta bel·ligerància contra el comunisme, si és que avui existeix el comunisme. Els epítets són rabiüts, contundents, condemnatoris. El que em deixa perplexa és que sortim d'un dictadura feixista de quasi quaranta anys i la dreta espanyola, inclosa la catalana, es regira amb furor contra la dictadura comunista. El passat dia 20 força gent va fer misses i funerals en honor de Franco, i si esmentes els assassinats massius –al costat dels quals els de Castro són un bri d'herba– t'amaguen l'ou i miren cap a un altre costat. Em diuen, a més, que les donacions a la Fundación Francisco Franco (us imagineu en Alemanya una Fundació Adolf Hitler?) desgraven un 75%.

És cert: el feixisme va guanyar la guerra a la península Ibèrica i va perdre a tot Europa, i, per tant, encara hi ha els hereus de la victòria. Si fem una anàlisi, ni que sigui superficial, sobre el discurs de la dreta, veurem que està amarat de franquisme, sobretot en el vocabulari.

Ara bé: Europa s'ha espolsat l'ombra del sanguinari nazisme i ha superat una etapa tan aclaparadorament trista i denigrant. Sentir, però, un García Albiol, per exemple, blasmant amb duresa inusitada contra la dictadura de Castro, un home el discurs del qual és sovint ben franquista, és esfereïdor. Sobretot perquè mai ha fet una cosa semblant respecte al franquisme.

Un altre cas és el de Diego Armando Maradona, gran amic de Castro, però a qui he vist, amb els meus ulls, pujant al balcó de la Casa Rosada la nit en què va guanyar Carlos Saúl Menem, del partit justicialista, i abraçant-lo amb fervor.

Tot plegat fa pudor. I és que hi ha massa gent, a l'Estat espanyol, que enyora Franco i el poder absolut (ai, les ganes de tenir majoria absoluta!). Tot Europa blasma el nazisme. Per això Espanya mai no ha acabat d'encaixar en Europa. El passat (?) pesa.