Pobresa moral

Una dona gran ha mort cremada en un incendi que va provocar amb una espelma encesa, i s'ha obert un debat sobre la pobresa energètica que de tan simplista és temible, decebedor, vergonyós: els nostres governants prendran mesures reactives en calent sense pensar gaire en els seus efectes col·laterals; mancarà rigor en l'aproximació, ja que la mateixa espelma i el mateix incendi en una sessió d'amor i alcohol haguessin generat una crítica sobre la inconsciència dels amants; i a mi m'avergonyeix reconèixer que alguna cosa devem haver fet malament promocions de suposats professionals de la docència si hem nodrit una tal banalitat en el judici dels que ara són protagonistes de l'escena política. El tema és la pobresa? Parlem-ne, doncs.

Sempre he cregut que la pobresa, una realitat de trista quotidianitat, és un concepte relacional. Estic convençuda que es considera avui pobres persones amb situacions menys complicades que les de la infància de gran part de la meva generació, i per descomptat infinitament més còmodes que les que va patir la dels meus pares. No em queixo en absolut, que no se'm malentengui. No puc concebre una infància més feliç que la meva, tot i les habitacions sense finestres i el fred polar que n'adornava els llits. El meu temps va ser, ha estat i potser just per això també és, el de les grans esperances, el de les expectatives de millora, el de la vida per fer amb una sensació, potser en extrem supèrbia, que és cadascú qui es llaura el seu destí. No canviaria aquella sensació d'energia capaç de tot amb què vaig aconseguir la majoria d'edat per l'estranya barreja d'inseguretat i insatisfacció que tenalla la generació dels que ara voregen els 18, la dels meus propis fills, fills també de la tecnologia prodigiosa en el bressol de l'estat del benestar. Malauradament, no tenen certesa sobre la seva capacitat de superar els seus progenitors; i se senten insatisfets perquè, tenint molt, sempre es pot tenir més i sempre podria anar més ràpida la consecució dels desitjos, dels objectius, de les aspiracions. Però fins i tot els més pobres ho són poc si es comparen amb mi llavors; i pobres no són, per descomptat, si es comparen amb la major part del món. Són relacionalment pobres, perquè el drama està en la relació i en el nivell de coneixement de la desigualtat, i no pas en el nivell absolut de pobresa. I sí, el drama es viu en la desigualtat de nivells, però sobretot es viu en la capacitat que han tingut els diners de convèncer-nos que res més important hi ha al món.

I és que la pobresa econòmica és un concepte relacional, però la veritable pobresa, la pobresa en termes absoluts, és la pobresa moral, i aquesta no entén de classes socials ni de nivells econòmics. Al cap d'uns quants dies de conèixer-se el trist final de la dona de Reus, vam saber també que tenia família i en general es va obviar pensar quines circumstàncies havien pogut conduir a un tal nivell de desafecció. L'absència creixent d'arrelament personal i familiar es vol suplir amb la mà protectora de l'Estat, al qual acabarem per responsabilitzar de la mort en si.

Aquest món nostre, on la paradoxa és que la vida constitueix un camí que ens porta indefectiblement a la mort, ha acabat per instal·lar-se, es consideri l'emissor d'esquerres o de dretes, en l'arraconament incomprensible de la responsabilitat individual i ara també, com es veu en aquest cas, de la més elemental responsabilitat familiar. I en comptes de preguntar-nos com van poder arribar els seus parents més propers a abandonar a la seva sort aquesta dona, o, si s'escau, d'on arrenca la voluntat d'ella de viure aïllada, vam iniciar un expedient per veure si és més culpable Gas Natural o la Generalitat; si la companyia que hauria d'haver avisat que tallava el subministrament, o l'administració pública, que per sobre de tot ha de vigilar si cada persona que no paga el gas ho fa perquè no pot. ¿I si podia? Si podia, no es preocupin, acabarà apareixent algú que busqui el responsable industrial o públic que va provocar en l'anciana aquesta voluntat suïcida d'encendre una espelma a prop del seu llit i quedar-se adormida abans que la flama no s'extingís. Com es veu, cal rastrejar la pobresa moral arreu: en qui fa del guany el principal motor de la seva vida, en qui creu que sols el diner compta en l'anàlisi, en qui abandona el rigor en la crítica dels successos, i en qui reclama sempre, creient-se salvat de responsabilitats perquè l'Estat ha promès que ens protegirà fins i tot de nosaltres.