Mercenaris

L'any passat, al final d'una xerrada literària al centre penitenciari Quatre Camins, un dels interns em va preguntar què en pensava, de la independència de Catalunya. Li vaig dir que, en veure la programació de les televisions autonòmiques en un diari dels anys vuitanta, havia quedat meravellat per la diversitat lingüística i cultural d'Espanya i que creia que tot plegat estava plenament reconegut per l'estat central. Fins que vaig entendre que Madrid amb prou feines tolerava aquesta diversitat en comptes de celebrar-la. Tot seguit, doncs, em vaig convertir al federalisme. Fins que vaig descobrir que els únics federalistes seriosos a Espanya eren els maragallistes del PSC. Llavors, ja fa molts anys, vaig arribar a la conclusió que, vist l'autoritarisme tan monocultural com implacable dels que tallaven el bacallà a l'altiplà, la solució era acomiadar-se'n. El públic va aplaudir, al contrari d'un no-amic de Facebook que fa poc em va acusar de ser un “llepaculs de l'independentisme'” Segons un altre no-amic recent, jo he “pujat al carro del separatisme per viure a costelles dels catalans”. N'he rebut desenes, de missatges semblants: es veu que per a alguns unionistes, els independentistes nascuts a fora només ho som perquè la Generalitat ens paga per ser-ho. Ara bé, els unionistes en qüestió no tenen en compte que n'hi ha tants, d'estrangers indepes –ai, perdó, llepaculs– que si la Generalitat realment hagués hagut de subvencionar-nos, s'hauria arruïnat abans de la crisi i tot.