Torró d'autor

Un interior barroc, un mestre xocolater i un dibuixant. L'interior barroc és la capella dels Dolors, obra completa d'Antoni Viladomat ubicada en una nau lateral de la basílica de Santa Maria de Mataró. Els estudiosos coincideixen a dir que en el camp de la pintura, l'escultura, l'arquitectura i la decoració és l'obra més notable i rodona del XVIII català. Iniciada a final del XVII i acabada immediatament després de la guerra de Successió, dóna la raó als historiadors que afirmen que la “decadència” atribuïda a aquells anys no va ser tal. El Mataró modern, com tantes ciutats catalanes, és el resultat del XVIII. “El 12 de setembre del 1714, la gent es va posar a treballar per refer el país”, s'ha dit. I abans i després d'aquella data hi havia burgesos que es podien pagar la capella dels Dolors. El mestre xocolater és Claudi Uñó, amb pastisseria ubèrrima oberta a la Riera. El dibuixant, i també dissenyador, és Jordi Cuyàs. El meu germà. Com lliguen la capella, la xocolata i el dibuixant?

Des de fa vint-i-dos anys, Claudi Uñó presenta per Nadal un torró de xocolata fet en col·laboració amb un artista local. Alguns torrons de la col·lecció són escultòrics, uns altres recorren a la pintura. El sabor és cada cop diferent, i el tria l'artista prenent com a base unes proves que el xocolater li fa tastar. L'encàrrec ha recaigut aquest any en Jordi Cuyàs. Sobre la superfície de la barra del torró ha situat un dibuix que representa una mà. Aquesta mà és l'estilització d'una mà enguantada que Viladomat va pintar, solitària i enigmàtica, en un racó de la capella. Tot ha quedat lligat.

Dijous a la tarda una colla vam assistir a la presentació del torró a la mateixa capella dels Dolors. En Jordi Cuyàs va explicar la impressió que el conjunt li va causar el dia d'aquest estiu que va ser obert al públic després d'una minuciosa restauració. La mà és per a ell una de les parts més expressives del cos, i la mà es va convertir en el motiu del torró quan el xocolater li va proposar la col·laboració.

La nostra periodista Elena Ferran em pregunta: “A tu t'agrada, la capella dels Dolors?”. Agradar no és la paraula. El barroc no està ara de moda, habituats al minimalisme. I això és més que barroc: tira a rococó. Si de cas impressiona, exalta, causa admiració.

Un altre em va dir: “No t'atreviràs a glossar en un article dels teus una obra del teu germà.” I per què no? Que no ho faig amb els amics o els indiferents? A més, últimament m'han sortit uns escrits crítics amb la meva ciutat i potser toca divulgar-ne aspectes positius: una capella, un xocolater, un dibuixant, tot de primera. Fins ara la capella, molt visitada per forasters des de la restauració, només entrava pels ulls. La mà de Viladomat té un alt contingut de cacau.