L'última funció

Charles Chaplin va dir que la vida era “una obra de teatre que no permetia assajos”. I animava a viure-la intensament abans “no baixés el teló i l'obra s'acabés sense aplaudiments”. I William Shakespeare va deixar escrit que “tot el món és teatre i els homes i les dones no som res més que mers personatges. Tenen les seves entrades i sortides d'escena i cada un d'ells interpreten diversos papers al llarg de la vida que no és altra cosa que un drama en set actes”. He manllevat aquestes dues cites arran de la notícia que diu que el Teatre Auditori Agustí Soler i Mas de Navarcles, al Bages, serà l'espai on es podran celebrar funerals laics. El ple de l'Ajuntament va aprovar per unanimitat la proposta de la CUP. Aplaudeixo la iniciativa que suposa oferir una alternativa econòmica –ja sabem el que costa morir-se– i popular als enterraments que ofereixen les empreses especialitzades del sector. I també trobo que és de lloar perquè al mateix temps es dóna utilitat a equipaments públics que sovint se solen morir de fàstic per falta d'activitat. Per tant encara que sembli un contrasentit macabre, no l'és: la mort serveix per ressuscitar un espai que no tenia vida. Que vagi per endavant que no és el cas de l'Auditori de Navarcles, que em consta que bull d'activitat, però tant de bo que l'exemple es pugui estendre. Estic segur que hi ha un bon grapat de pobles i ciutats al nostre país que podrien aplicar la mateixa iniciativa per mirar d'injectar una mica de vida a un equipament municipal dotant-lo d'alguna funció més de la que té per naturalesa i així treure-li rendiment i profit. En el cas de l'Auditori navarclí, però, ja devia ser un senyal que l'obra de teatre que es va poder veure ara fa uns mesos en la programació de la “Febrada” premonitòriament es titulés Quina pena de funeral! Com canta en Llach: “Som actors a voltes, espectadors a voltes, senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.” Quin millor lloc, doncs, que un teatre per representar la nostra última funció?