Diàleg? Quin diàleg?

El nou govern del PP diu que vol dialogar. Una iniciativa lloable, si fos viable i creïble, que els corifeus de la tercera via ja s'han encarregat de començar a escampar. Aduladors que s'afanyen a difondre propostes d'impossibles reformes constitucionals i nou finançament autonòmic i a llançar globus sonda sobre gestos que mai es faran d'un reconeixement de la llengua i la identitat catalanes. Tot plegat amanit amb entrevistes endolcides a càrrecs governamentals espanyols fins ara extremadament hostils amb Catalunya, i amb titulars plens de verbs en condicional que farien caure la cara de vergonya a qualsevol estudiant de primer de periodisme. Però, ja se sap, tot suma en aquesta època en què la dignitat d'alguns mitjans i de molts professionals no val ni el paper en què són impresos els seus diaris. Postveritat, en diuen ara. Vendre's l'ànima al diable, n'haurien dit en altres èpoques.

Dèiem abans que la iniciativa de diàleg del govern Rajoy no era viable ni creïble. No és viable perquè, sobretot, posa límits justament a allò, el referèndum, que és l'única cosa que Catalunya pot acceptar de negociar en aquest moment. La resta són fites que l'Estatut del 2006 escapçat pel Constitucional ja reconeixia a bastament. El país ha fet, des de llavors, molts passos endavant respecte a aquella proposta i, com deia el poeta, ara ja no vol engrunes, sinó el pa sencer.

No som tampoc davant d'una proposta creïble perquè, entre altres coses, tots sabem quin és l'estret marge de maniobra que tenen els populars, no ja en el tema del referèndum, que és zero, sinó a fer cessions en llengua, finançament o reconeixement de Catalunya com a nació. Bàsicament perquè mai gosaran trencar allò tan repetit de la igualtat dels espanyols, excepte quan parlen del País Basc, és clar. I per acabar-ho de comprendre, una dada del CIS d'aquest dilluns: cap al 40 per cent dels votants del PP voldrien un Estat centralitzat i sense autonomies. Ni les històriques. Cal afegir-hi res més?