Vanitat

“Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet, tot és efímer, tot és en va. Què en treu l'home de tots els treballs amb què s'afanya sota el sol?” Doncs no gran cosa, pel que observem dia rere dia. Les paraules que encapçalen aquest escrit són literalment extretes d'un dels llibres de l'Antic Testament més interessants que qualsevol persona amb dos dits de seny hauria de llegir avui dia: el Cohèlet, conegut tradicionalment com Eclesiastès.

El primer versicle del llibre ens diu que Cohèlet és fill de David i rei a Jerusalem. Per tant, la presumpta autoria és del rei Salomó, amb tot el que això representa. Per l'estil i la llengua emprada, els especialistes diuen que podria haver estat escrita pels volts de l'any 300 abans de la nostra era. Però això no exclou que no hi hagués una versió més antiga escrita pel mateix monarca. Cert: els antics atribuïen llibres a personatges ja no existents. Però els historiadors moderns, carregats d'una vanitat malaltissa amb enveges i orgulls que els duen a guerres fratricides, pontifiquen assertivament allò que altres historiadors, igual de vanitosos, hauran d'esmenar en el futur a causa de nous descobriments.

Però Salomó encara diu coses més interessants en aquest llibre: “No hi ha res de nou sota el sol. Una generació se'n va, i una altra ve, però la terra es manté sempre. [...] Les paraules són pura rutina i no paga la pena de parlar; l'ull no s'acontenta del que veu ni l'orella del que sent. Allò que ha passat tornarà a passar, allò que s'ha fet tornarà a fer-se: no hi ha res de nou sota el sol. Quan d'una cosa diuen: «Mira, això és nou!», segur que ja existia abans, en el temps que ens ha precedit.”

La Vanitat en totes les seves formes possibles s'ha escampat arreu com un virus impossible d'eradicar. Una mena d'orgull egocèntric que es complau en el fet que tothom pensa ésser millor que cap dels altres dels seus semblants. Vanitat entre els especialistes de tots els rams. Alguns, com els gossos, quan arriben a aconseguir certes cotes de poder, marquen el territori i es dediquen a fer ximpleries. Una cosa semblant ha passat a l'Institut d'Estudis Catalans. Cada cop que hi ha un nou cap de trons amb possibilitats de tallar el bacallà, fan i desfan la llengua al seu parer, sense mirar prim, tot pensant que són set vegades millor que en Pompeu Fabra o en Joan Coromines.

En el disbarat recent, afirmen que ho fan pel bé del català: es tracta que els nouvinguts el trobin fàcil (hi pot haver algun argument més banal? Quina llengua del món amb cara i ulls fa una cosa semblant?). Afegeixen que hi ha hagut un bé de Déu de queixes al voltant dels diacrítics (queixes que no han ensenyat mai; curiosament els diacrítics és allò més fàcil i lògic d'aprendre del català, tothom ho entenia a la primera). Aquestes llumeneres no s'han adonat que no és el moment de tocar res, fins que el català no sigui una llengua d'estat i no hagin passat pel cap baix tres generacions. Però llur vanitat, i la de qui els han precedit, els fan fer nyaps cada 10 o 15 anys.

En el periodisme i en els articulistes que xerrotegem a cor què vols passa exactament el mateix. De fet, no hi ha ningú que tingui el valor de dir que no hi ha feina per a tant de gasetiller ignorant. De fet caldria tancar, pel cap baix, la meitat de facultats de periodisme. És clar que, fent-ho així, algun periodista, fins i tot algun de bo, perdria un doble sou.

Pseudopintors arrogants perquè hi ha tot de xitxarel·los disposats a exposar la seva obra de lletjor desmesurada. Actors infames passejant pels escenaris o per la televisió, sense que cap individu amb criteri els digui quatre veritats ben dites. Tot de cantants i músics que volen ser originals en lloc d'aprendre a cantar i a tocar bé. Gent sense veu que desentona i músics que toquen al metro que són més dolents que la tinya. No es poden suportar ni els seus nyigo-nyigos ni les seves cançons, per cert, totes en castellà o anglès, no fos cas que hi hagués un daltabaix còsmic si cantessin en català.

Prou del mite dels músics de metro que esdevenen famosos (una flor no fa estiu) i prou del gran violinista que es fica sota terra per demostrar que la gent no sabem apreciar un bon músic. Ni Paganini en persona no deixaria de ser un corcó que faria sortir de polleguera la gent que anem amunt i avall atrafegats.

Les persones més falses i mentalment desordenades es passegen arreu amb fums sublims, omplint voreres, escales, andanes i botigues amb egos inflats com a bots a punt d'esclatar. L'única pega és que no acaben de rebentar mai. Dit això: bones festes!