Els sense sostre

No sé quin és el seu nom, no li ho he preguntat. Em fa cosa entrar en la seva part personal. Potser m'hauria dit qualsevol nom i m'ho hauria d'haver cregut. No era el més important. Aparentava uns vint anys, jove, molt jove per estar al carrer desvagat i demanant qualsevol cosa. Portava una jupa negra, uns pantalons esquinçats i anava mal pentinat. Prim, cara de cansat, amb gana i enfadat amb el món. Li pregunto què necessita. Amb to exaltat em diu que ningú el vol ajudar, que està desesperat i no pot dormir. Ha estat un dia a la Sopa i l'han fet fora. Dels serveis socials no en vol saber res perquè diu que no l'ajuden. Ha estat a la presó, vés a saber per quin motiu. Està disposat a treballar, de qualsevol cosa, però jo no el puc ajudar. Porta una bossa de plàstic amb tot el que té. La deixa amagada en un portal dels pisos propers. Creu que si el veuen de transeünt encara l'ajudaran menys. Em fa llàstima. Li dic si té gana i em diu que sí, però jo de diners li'n puc donar pocs, molt pocs, sols la ferralla que porto a sobre. La hi dono. M'ho agraeix i em diu que amb més persones com jo potser podria pagar-se una habitació. Ho dubto. Però li ofereixo menjar. Anem a la botiga propera i li ofereixo pa o una coca petita. M'accepta la segona. Mentre se la menja al carrer jo li baixo un abric de pell i uns pantalons que fa temps que no uso i que li podran anar bé en els propers dies de fred intens. Els veïns, que em veuen parlar amb ell, em comenten que ja fa uns dies que ronda per aquí. No ens trobem al centre de Girona, més aviat a la zona alta de la ciutat, on tot és més tranquil però també més discret. És això el que busca? No ho sabré mai.

Com aquest cas n'hi ha molts a Girona que durant tot l'any, però sobretot en aquests dies de fred, esperen l'ajut dels altres. Alguns semblen que formen part d'una estructura organitzada que els situa en punts clau: supermercats, botigues i zones comercials. S'ajupen a terra i tenen un pot a la mà. D'altres s'acompanyen d'un cartell en què expliquen les seves penúries. N'hi ha de totes les edats, cultures i sexes. Ara ja no s'acompanyen de nens petits, com passava abans. Els serveis socials i la policia els té censats i com cada any s'aplica el pla d'atenció a aquest petit col·lectiu. Alguns a les nits ocupen els caixers dels bancs. No molesten però fa angúnia entrar a treure diners mentre dormen. Hi tenen una mena de llit format per cartrons i els seus objectes personals, una manta i alguna beguda. Al matí deixen lliure l'espai amb l'obertura de l'entitat.

La pobresa també fa olor o pudor, com vulguin. Fa mal als ulls i hi passem indiferents. Moltes entitats tenen caixers al carrer i això facilita molt les extraccions. Traiem diners i marxem mirant de reüll perquè la consciència se'n ressenti menys. A fora, passada la cantonada, tot és alegria, compres i llum. Però ens enganyem si només creiem que ho passen malament els sense sostre. N'hi ha que en el seu habitatge pateixen pobresa, viuen sols i a penes poden sobreviure. Les seves condicions són de molta pobresa. Pobresa energètica i pobresa econòmica que generen situacions inhumanes que sols les notícies posen al descobert. Al darrere hi ha molta capacitat de sofriment i de resignació. Girona, com en les ciutats importants, posa en marxa l'atenció dels sense sostre durant els períodes més rigorosos de l'hivern. Però a la pobresa permanent només hi calen mesures permanents i superiors a les actuals. D'aquells que la pateixen, tampoc en coneixem el nom, igual que en el cas del noi de vint anys, que rondava pel meu barri, sortit no se sap d'on, que ha recorregut la ciutat i que, desesperat, amenaça de fer una bestiesa si ningú l'ajuda. És la cara de la joventut desesperada i també de la societat que tenim perquè, encara que no ens agradi sentir-ho, ells són jo, tu i nosaltres.