Carta als constituents

Ja sé que el primer de tot és fer el que s'ha de fer: fotre el camp... en la qual cosa no s'ha d'escatimar esforç de cap mena i sí mirar menys pels interessos puntuals de partits, comarques i grups. Cal tenir present que la causa de tots ha de ser en aquests moments prioritària a la d'uns quants. Tant de bo tots els autèntics catalans ho pensin així. Però ara que s'acosta Nadal i és temps de fer cartes als Reis, al Pare Noel o Santa Claus demanant coses que desitgem, em permeto fer-ho a tots els que tenen a veure amb la redacció de la Constitució política que haurà de regir els destins de la tan desitjada República Catalana.

En aquest moment tan me fa si el règim ha de ser presidencialista o parlamentari, mentre sigui democràtic, però sigui quin sigui el tipus de congrés de què formin part els futurs diputats, demanaria que els qui són de veritat catalans, malgrat residir fora de l'Estat espanyol i, fins i tot sense que ara tinguin la nacionalitat espanyola i conservar la del país que va acollir els seus pares i avis, sempre que demostrin que s'estimen com cal la senyera i, fins i tot, l'estelada, a més de parlar de manera acceptable el català, gaudeixin almenys d'un escó que els representi en la futura càmera de diputats. És a dir, que el meu prec és que se senti almenys una veu que representi el punt de vista dels catalans de “fora”, la qual cosa no pot fer menys que enriquir la concepció que es tingui de qualsevol circumstància.

No sóc el primer que dic això ni és pas un invent estrany. Més d'un català distingit ja ho ha fet i, fins i tot, aquest és el cas de la Federació Internacional d'Entitats Catalanes... Però també s'ha de dir que això passa ja fins i tot a països que han gaudit d'estat propi des de fa molts anys, com ara França i Itàlia, i alguna cosa que s'hi assembla tenen els gallecs... Fins i tot l'Estat espanyol ja ha acordat mecanismes legals per concedir la ciutadania a descendents de jueus expulsats l'any 1492.

Estic convençut que un país com Catalunya, que va tenir una minva tan considerable de gent valuosa com a resultat del triomf dels franquistes revoltats, podria fer alguna cosa en aquest sentit. Si el que va succeir fa cinc segles va ser un acte de violència “física i legal”, el mateix és el cas dels esdeveniments d'ara fa prop de vuitanta anys. Però fins i tot caldria prendre en comte que la crisi actual ha expulsat igualment jovenalla de molt bon nivell.

Ja s'ha dit que la força de Catalunya dependrà de la suma de tots, la qual cosa vol dir que es visqui on es visqui es pot ajudar en el futur d'aquest ens al qual tot els catalans pertanyen, amb papers o no degudament avalats per Madrid. Cal que aquests representants siguin joves i tinguin visió i anhel de futur, però també cal que, com deia el meu poeta preferit: “la voluntat de ser vulguin per cuirassa / que cap dard no traspassa / per ferir-los el pit.”