La legalitat d'Inditex

Ernest Urtasun i Ernest Margall, del grup Els Verds del Parlament Europeu, han presentat un informe en què s'exposa l'evidència que en la fiscalitat de la UE encaixa perfectament aquell adagi català que diu: “Cada terra fa sa guerra.” Els autors de l'informe tenen molt de compte a aclarir que el que denuncien d'Inditex “no és cap il·legalitat”. “Són pràctiques perfectament possibles i previstes en la legalitat vigent.” Dit això, no entenc les acusacions que seguidament fan els dos europarlamentaris a l'empresa si el que fa és perfectament legal. Potser seria bo preguntar, i sobretot acusar, als seus companys del Parlament i als líders dels 28 per què són incapaços d'harmonitzar els impostos, cosa que no es fa perquè no hi ha voluntat política i, a més, ja els va bé com està.

Hi ha una mena de polítics que són molt proclius a fer denúncies que no van al punt exacte del problema ni als vertaders culpables, i la seva feina al Parlament Europeu hauria de ser treballar prioritàriament per fer possible que els 28 tinguin uns nivells de solidaritat molt més grans. I si no són capaços de fer-ho, i entenc que és molt difícil, que ho denunciïn amb més força que les seves denúncies a empreses que compleixen la legislació. Des del 2011 hi ha una proposta de la Comissió Europea per a l'harmonització fiscal, i encara estem igual. No hi ha voluntat política. De fet la proposta és d'una base comuna, però després cada país podria seguir fitxant lliurement el tipus en la part que li correspongui.

Un fet que indica la poca voluntat harmonitzadora el tenim quan Irlanda va entrar en crisi i la resta de socis van haver de rescatar-la amb un import que en principi era de cent mil milions d'euros i que acabaria en els vuitanta mil. Irlanda era un dels vint-i-vuit amb l'impost de societats més baix (12,50%) i una legislació molt favorable que va atraure la implantació de moltes multinacionals. En el pla de rescat i el pla d'austeritat imposat per la UE en cap cas es va qüestionar retocar a l'alça l'impost de societats tot i que els socis ho trobaven deslleial. De fet el mes d'agost passat la comissària danesa de la Competència, Margrethe Vestager, va declarar que Apple havia de pagar a Irlanda, on té la seu europea, 13.000 milions d'euros per impostos no pagats des del 2014, i declarava que l'empresa de la poma només pagava 50 euros per milió de beneficis, un 0,005%. Ràpidament el govern irlandès va replicar negant-se al cobrament. I el mateix informe diu que Inditex operava a través d'Holanda, d'Irlanda i de Suïssa, dos dels quals socis de la UE. I encara tenim tots molt recent l'escàndol de l'estratègia que va fer Jean-Claude Juncker quan era responsable del govern de Luxemburg per atraure 300 de les grans empreses multinacionals, firmant acords fiscals secrets perquè paguessin un tipus inferior a l'1%. Com saben tots vostès, avui Jean-Claude Juncker és el president de la Comissió Europea i hauria de ser el màxim responsable de l'harmonització fiscal.

Si la possibilitat de veure una fiscalitat empresarial comuna era molt difícil, Theresa May i Donald Trump ja han avisat que proposarien unes rebaixes fiscals importantíssimes per afavorir les multinacionals que tenen i captar-ne de noves. Una mesura de la qual també s'han mostrat partidaris Alemanya i França. Per tant, l'objectiu harmonitzador cada vegada és més llunyà.

I la setmana passada el ministre espanyol Luis de Guindos, en la seva campanya per atraure grans empreses de Londres pel Brexit, va prometre baixada d'impostos als “big banks” per portar-los a Espanya, i no he vist un clamor popular, i encara menys de l'Ernest Urtasun i l'Ernest Maragall, criticant aquesta iniciativa.

La competència fiscal a la baixa de les nacions per les gran empreses sembla que ha començat, i en un futur pròxim podem tenir moltes sorpreses, i aquests parlamentaris europeus farien bé d'informar-nos de cap on va realment la UE en aquest tema.