O referèndum o…?

El 28 de setembre el president Carles Puigdemont deixava anar al Parlament de Catalunya una sentència digna de ser recordada: “La resolució de la demanda catalana es farà d'aquesta manera: o referèndum o referèndum.” Durant les setmanes prèvies hi havia hagut un rebombori més aviat estèril dins l'independentisme al voltant de la manera de culminar el camí cap a la sobirania plena. D'una banda hi havia el traçat marcat als inicis de la legislatura, que establia que primer s'havia de passar per una declaració d'independència per, posteriorment, acabar fent un referèndum per a l'aprovació d'una nova constitució. De l'altra, havia anat creixent una visió que invertia l'ordre dels factors i defensava que, primer de tot, s'havia de fer un referèndum, tal com ho demanàrem els més de 30.000 signants d'un manifest. En aquell moment ja vaig exposar en aquestes mateixes pàgines que igualment, tal com se sol dir, l'ordre dels factors no altera el producte. En el punt àlgid, en l'hora greu, allò veritablement important és la determinació dels representants polítics, així com –sobretot– la resposta de la ciutadania i la seva mobilització. Després de la contundència proreferendària del president, molts ciutadans pregunten en les conferències i actes que es van fent arreu del territori què passarà si l'Estat espanyol aconsegueix, d'una manera o altra, impedir l'execució de les votacions. A la pràctica, una intervenció com aquesta seria una esmena a la totalitat a l'autogovern de Catalunya. Malgrat que la rapidesa dels esdeveniments doni una pàtina arqueològica a l'estiu del 2015, hem de recuperar el document de l'acord de constitució de Junts pel Sí, que és l'única raó de ser d'aquesta coalició insòlita que governa Catalunya: “En el cas que l'Estat espanyol, mitjançant decisions polítiques i/o jurídiques, bloquegés l'autogovern de Catalunya, el govern i el Parlament procedirien a la proclamació de la independència.” O referèndum o declaració d'independència.