Full de ruta
Demà ens afaitaran
Suposo que els pocs que es van creure l'oferta de diàleg del govern espanyol deuen estar sorpresos pels esdeveniments de les últimes setmanes. Però ja des de l'inici es podia veure per on aniria la cosa. La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria, l'encarregada de comandar aquest diàleg, amb qui es va reunir primer? Amb els partits que tenen la majoria al Parlament? Amb els principals consellers i amb el president del govern? No, pare. La reunió va ser amb representants del PSC, que tampoc són exactament el PSOE, i Ciutadans. És a dir, amb els dos aliats que tenen a Madrid. De passada, la vicepresidenta va recordar que l'Estat té “molts mitjans” per aturar el referèndum. Suposo que no es referia a maniobres de l'oportunament exonerat Jorge Fernández Díaz, sinó a les resolucions del Tribunal Constitucional...
El més important de tot, però, és la manera com els analistes de Madrid van entomar la resposta florentina del govern, que va consistir a convocar la reunió de les forces favorables a la democràcia per al 23 de desembre. No és un detall insubstancial, ja que els analistes –i alguns escriuen molt bé, perquè ho fan al dictat– exposen un discurs que, després el sentim en boca dels ministres i tertulians que diuen que s'estimen molt Espanya: ministres i tertulians que es dediquen a crear un estat d'opinió pública.
I quin és l'estat d'opinió que s'està construint ara? Que els catalans no volen negociar. Que Carles Puigdemont està interessat en el xoc de trens. Que amb l'oferta de diàleg per solucionar els problemes “que interessen a la majoria de catalans” –sense que mai s'hagin preocupat de preguntar-nos què és el que ens interessa– aquí es respon redoblant el “desafiament” i “l'amenaça”. Els catalans no volem negociar? I tant, que volem. Per exemple, com convocar una consulta pactada.
Als catalans ja ens han enganyat massa temps amb promeses que després no es compleixen amb les excuses més variades, adobades amb acusacions d'egoisme i insolidaritat. Anem-hi passant.