El memorial de Cambridge

Apoc més de quatre quilòmetres de la ciutat de Cambridge, prop del Fitzwilliam College que per dotació pòstuma de Josep Maria Batista i Roca acull anualment un Visiting Fellowship (acadèmic visitant) català, però ja en territori de la petita localitat de Coton (entorn dels 900 habitants), es troba el Cementeri Memorial Americà. És un dels vint cementiris i memorials que custodia la Comissió de Monuments de Batalla americana (ABMC l'acrònim en anglès i “guardià dels cementiris commemoratius i els monuments a l'exterior dels Estats Units” segons la seva pròpia definició) a Europa (set de la Primera Guerra Mundial, dotze de la Segona i un de totes dues guerres): 11 a França, 3 a Bèlgica, 2 a Anglaterra i Itàlia i 1 a Holanda i Luxemburg. Fora d'Europa encara en trobem 2 més a Filipines i 1 a Tunísia. L'ABMC fou creada el 1923 i “honra el servei, els èxits i el sacrifici de les forces armades dels Estats Units” i dels soldats nord-americans morts des del 6 d'abril de 1917 (dia en què Estats Units va declarar la guerra a Alemanya a la Primera Guerra Mundial).

El de Cambridge –on hi havia un camp d'aviació angloamericà–correspon a la Segona Guerra Mundial, fou inaugurat el 16 de juliol de 1956 i està dedicat a la denominada batalla de l'Atlàntic i a les campanyes de bombardeigs estratègics contra Alemanya o en territori francès les setmanes prèvies al desembarcament del 6 de juny de 1944. En ambdós fets se sap qui eren els mariners morts en combat o els pilots abatuts –excepte en vint-i-quatre casos que apareixen com a desconeguts–, però 5.127 dels cossos no van poder ser recuperats i els seus noms figuren en el Mur dels Desapareguts. Enfront d'aquest, en set parcel·les concèntriques, s'estenen les tombes. En total, 3.732 creus llatines i 80 estrelles de David (militars de religió jueva) arrenglerades en un turó des del qual en els dies clars s'albira a l'horitzó la magnífica catedral d'Ely. Entre els noms més coneguts dels desapareguts hi ha el de Joseph P. Kennedy, tinent de les forces navals i germà del futur president John F. Kennedy, que va morir en explotar el seu avió el 12 d'agost de 1944, i el del reconegut músic Glenn Miller, major de les forces aèries, que va desaparèixer el 15 de desembre de 1944 al canal de la Mànega quan volava d'Anglaterra a França.

La batalla de l'Atlàntic fou un malson per als aliats, que el 1942 havien perdut 800.000 tones de càrrega en vaixells mentre travessaven l'Atlàntic dels Estats Units cap al Regne Unit. A partir del maig de 1943 la balança es decantà a favor dels aliats, que en un mes van destruir 41 submarins alemanys. Al llarg de la guerra més de 3 milions de soldats nord-americans i més de 17 milions de tones de càrrega van arribar a les illes britàniques. Els bombardeigs estratègics van ser massius i continus sobretot després del desembarcament de Normandia i fins al final de la guerra. Segons els criteris aplicats en el judici de Nuremberg (1945-1946) haurien de ser considerats crims de guerra, la qual cosa òbviament no va succeir, ja que el seu objectiu no eren només les posicions enemigues i les indústries sinó també les ciutats amb la intenció de fer nombroses baixes –veritables massacres com les que es poden veure ara a la guerra de Síria–, provocar el terror i desmoralitzar la població civil per forçar la capitulació.

Més enllà, AIXÒ no obstant, de la brutalitat de la guerra no deixa de ser sorprenent i a la vegada admirable com els diversos països recorden i honoren les víctimes de les guerres: des del gegantí memorial (dels tres que va erigir l'Exèrcit Roig a la capital alemanya) de Treptower Park als 80.000 soldats soviètics morts en la batalla de Berlín als més austers sis cementiris alemanys de Normandia que contenen els cossos d'uns 77.000 soldats, passant pel Memorial de la massacre de Srebrenica de la més recent guerra de Bòsnia. Bé, no tots, l'excepció és l'Estat espanyol, que vuit dècades després de la Guerra Civil ha estat incapaç de rescabalar la memòria –i les despulles que segueixen en fosses comunes ni tan sols moltes vegades senyalitzades– de les víctimes de la brutalitat repressora del franquisme. Una raó més per exigir el dret a decidir perquè només així els ciutadans de Catalunya podran rescabalar tanta memòria negada i proscrita, tanta ignomínia.