A la tres
Ensenyant les vergonyes
El procés està servint per a molt; ha trastocat coses que semblaven immutables i ha aconseguit que, gairebé sense adonar-se'n, alguna gent ensenyi les vergonyes. Dimecres, en la sessió de control al govern, tres partits van ensenyar les seves sense ser-ne gaire conscients i potser sense que els ciutadans se n'hagin adonat, tan pendents com estem de qui rep avui una resolució del Constitucional; superats per viure l'horror d'una guerra als mercats nadalencs i per un munt de coses més. Doncs bé, dimecres, Junts pel Sí i la CUP van presentar un text en defensa de la llibertat d'expressió i en suport de la presidenta del Parlament, amenaçada d'inhabilitació. Els dos partits van acceptar esmenes de Catalunya Sí que es Pot, perquè l'objectiu de la majoria independentista era demostrar que en aspectes fonamentals de la democràcia les diferències polítiques queden superades en defensa d'un bé comú com ho és el dret d'expressió i el lliure dret al diàleg arreu, especialment en seu parlamentària. El PP, Ciutadans i el PSC hi van votar en contra. Ras i curt: en seu parlamentària conservadors i aquest artefacte estrany que ha esdevingut el PSC van votar en contra d'un dret fonamental: la llibertat d'expressió. Aquestes coses només passen en aquest territori del qual formem part, a desgrat en molts casos, que es diu Espanya. Aquests partits s'ho han de fer mirar. Interpreten que votar a favor d'una resolució que inclou donar suport a la presidenta del Parlament és alinear-se amb els independentistes, i això no els fa veure que, de passada, qüestionen la legitimitat de la Cambra de la qual formen part i el dret al fet que tothom s'expressi lliurement. És gros. Cap diferència política que no sigui totalitària pot posar en qüestió el dret dels diputats a debatre qualsevol plantejament que inclogui el que sigui, sempre respectant l'opinió dels altres i l'assoliment de l'objectiu polític per vies pacífiques. Si tan malament ho troben tot plegat, per què el dia del debat C's, el PP i el PSC no van marxar? La demagògia ja ho té, això de les contradiccions...