El menú

Menú és una paraula internacionalitzada que serveix per referir-se a una llista d'opcions a triar per tal d'arribar a una informació, elaborar un producte o fer algun tipus d'operació. Als desplegables que apareixen a la pantalla se'ls dóna aquest nom. Més enllà d'aquest concepte que tots ja coneixem, l'expressió s'ha popularitzat en camps diversos com la informàtica i la restauració. Les seves diverses expressions són adaptacions de la paraula original. Menú ve del llatí minutus, que vol dir petit, i de minuere, que significa disminuir. Les dues accepcions es refereixen a la reducció d'alguna cosa que es fa més petita. Seria també una simplificació o un format més senzill. La llengua espanyola, com la catalana, adopta la paraula en el sentit de minuta o una llista de menjars o plats, concepte que la Reial Acadèmia de la Llengua va acceptar aviat farà noranta anys provenint del francès menú. És, per tant, una paraula internacional com ho són taxi, restaurant i hotel. Concretant en el que volia escriure, el menú en restauració és la llista de plats, distribuïts en uns primers, uns segons i unes postres, amb o sense beguda. Habitualment s'ofereix només als migdies dels dies laborables, llevat de molt comptades excepcions. Fora d'aquests moments, i a uns preus molt diversos, menjar en un restaurant s'està convertint en una activitat social i cultural com ho és anar al teatre i al cinema, i això es paga. Però no cal anar tan enllà, ja que en municipis turístics, com per exemple Girona i Sant Feliu de Guíxols, el menú bàsic s'ha convertit en un article de luxe amb uns preus que no baixen dels 16 euros. He menjat menús a moltes ciutats d'Europa amb gran satisfacció i a uns preus raonables i continguts. A Edimburg, per exemple, es pot fer un menú al migdia de dos plats, sense postres ni beguda, per menys de 15 euros. A Milà, al barri de Navigli, zona turística de bons restaurants i bars, un risotto més un polpette, que és una mena de mandonguilla amb salsa acompanyada d'amanida i xampinyons més vi de la casa, també 12 euros sense cafè. Un menjar ben elaborat, millor presentat, abundant, estovalles de roba i en un local ben condicionat. A qualsevol ciutat francesa pots fer le plat du jour per un preu inferior a 10 euros. No és generalitzable, pensareu, però es troba menjar a preu raonable i, naturalment, s'hi guanyen la vida. A Bèrgam, una pizza bàsica surt per uns 7 euros i l'increment del preu depèn de la gana i els afegits. Recordo que als anys setanta i vuitanta era car sortir d'aquest país si sumàvem el menjar, el dormir i els viatges. Avui, no solament aquí ho paguem més car tot sinó que tenim la sensació que tothom vol fer calaix tan ràpid com sigui possible. Repeteixo, no s'ha de generalitzar, però al Girona més li podríem aplicar també aquesta interpretació.

A Girona hi ha pocs llocs on trobar un menú per menys de 12 euros. Predominen els de 16, 18 i 24 o més, sense referir-me als de degustació, que ja són cosa a part. A Sant Feliu de Guíxols, que és una ciutat cara en la relació qualitat-preu, si no vols amanida verda i un tall de pollastre a la planxa, que et costaria entre 10 i 12 euros, en plena temporada turística n'has de pagar entre 16 i 18. La llista és petita i el contingut, més limitat, és a dir, són minuere o minutus. I del servei, podríem escriure tantes anècdotes per fer-ne un llibre. Queda lluny aquell “menú turístic” obligatori format per un nombre determinat de plats de la carta i a preu tancat. La llibertat de preus i la cuina d'autor han donat pas a uns altres usuaris amb més poder adquisitiu. I segueixo sense entendre, si no és que ho llegim en clau de beneficis, que a la nit i els festius no hi hagi aquest menú i al mateix preu. Tothom hi sortiria guanyant. No estaria malament si els restauradors es posessin d'acord i potser, també en això, Girona seria diferent. De clients, no en falten.