Sense calendari

La reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir que es va fer divendres al Parlament ha servit perquè el Pacte passi a ser pel Referèndum, i perquè el referèndum sigui amb calendari grec; és a dir, sense calendari, a petició de la Joana d'Arc social, que no nacional. En la taula immensa i quadrada hi havia la màxima representació política, social i institucional que es pot permetre un país. Però tanta gentada no va servir per a gran cosa, perquè n'hi ha que encara creuen en els reis. O que els utilitzen per a voltar la sénia. Al final de la gran cimera Ada Colau va declarar que aniran plegats en l'intent, debades, d'aconseguir un pacte amb els impactables. L'alcaldessa de Barcelona va demanar també que l'acord amb l'Estat es faci “sense terminis ni calendari, per evitar un nou 9-N i frustracions”. La pretensió enlluerna. Si l'Estat no vol pactar i qui vol que pacti no es posa ni calendaris, ens agafarà la pròxima glaciació amb cara de pardals. La maniobra amaga la trampa. En realitat, què diu Colau? No que esperem un canvi impossible a Espanya, sinó que votem els seus amb la intenció que guanyin i que ells tolerin el referèndum. Misericòrdia! En primer lloc, per molt que Catalunya voti Podemos, la magra demografia del país desfà l'intent. I en segon lloc, encara que guanyessin Pablo Iglesias o Íñigo Errejón, potser migpartits en dos partits, els canvis constitucionals que demanaria la maniobra exigirien l'arribada del segon Messies. Pacte Nacional pel Dret a Fer el Paperina.